Coromandel: anem a la platja

La Wicked ja ens havia portat per molts paratges de NZ, però encara ens faltava veure com eren les platges d’aquest país. Així que vam enfilar una carretera de corbes al nord de Rotorua per posar-nos a la península de Coromandel. Allí vam estar a tres llocs: Opoutere, Hot Water Beach i Opito. A Opoutere, en un raconet d’allò més tranquil d’on només calia creuar un bosc de pins per arribar a la platja, ens vam assabentar del terratrèmol de Chirstchurch.

Opoutere tenia una platja on al caminar no deixaves petjades (super raro!) i on la sorra humida era quasi com un mirall. D’allí vam pujar fins a la Hot Water Beach que, com el seu nom indica, té aigua calenta. I us preguntareu... com? Doncs resulta que a relativament poca distància de la superfície hi ha un filó de magma que fa que la sorra estigui calenta i que l’aigua que l’envolta també. Era curiós estar dins el mar jugant amb les ones i cremant-nos els peus al mateix temps. Com que la zona que està calenta només és accessible amb marea baixa, fins a la tarda no va començar a arribar la gent,. Nosaltres, quan ho vam veure bé, vam fer un bon forat a la sorra que es va convertir en una basseta d’aigua tèbia on vam estar en remull la resta de la tarda acompanyats per l’Andreu i la Igua, dos viatgers com nosaltres. Quan ens vam aixecar vam veure que hi havia un fotimer de gent que havien fet el mateix i aquell rocle de sorra estava inundat de persones en remull!! Per tornar a trobar la tranquil·litat, vam anar a passar la nit a Opito, una platja semblant a Opoutere amb la que vam dir adéu als viatges de la Wicked, ja que l’endemà vam anar fins a Auckland on hem acabat el periple kiwi. Ara cap a terres xilenes!!

Per cert, un missatge per aquells que segui el calendari: hem hagut de modificar una mica la nostra ruta i segurament no anirem a Perú. És època de pluges i pel que sembla les carreteres no són massa segures i les inundacions abundants. Si no vols pols no vagis a l’era, que diuen.

Mordor

Ja fa dies que rodem per NZ i encara no havíem fet referència a la trilogia de Tolkien, fet que sembla del tot impossible. En cada quilómetre que hem anat fent per les carreteres hem anat veient un fragment de les películes de Lord of the Rings fins que vam arribar al Tongariro National Park i ens vam sentir com el Frodo a les portes de Mordor.

L'illa nord de NZ té molta activitat geotèrmica i ens anem trobant amb volcans, fumeroles i piscines de fang bullents per tot arreu. Podríem dir, sense risc d'equivocar-nos massa, que l'estrella en termes volcànics és el Tongariro National Park degut a les seves formes, llacs i colors que ofereixen a cada passa unes vistes i olors ben frapants. La sensació de posar les mans a terra i notar com surt l'escalfor o respirar a fons a dalt del coll i notar com l'olor de sofre (com el sutge de les xemeneies) es queda al nas, ens va fer pensar que estàvem caminant per un lloc ben especial.

West Coast i Marlborough Sounds

Després de deixar enrere el gel vam enfilar costa oest amunt amb l'objectiu d'arribar a Picton, ciutat on havíem d'agafar el ferri per creuar a l'illa nord. Així que amb la nostra estimada furgo vam anar tirant fins a la primera parada a Punakaiki on hi ha unes formacions rocoses d'allò més estranyes. Els diuen pancakes i el nom està molt ben trobat tal com podeu veure a les fotos. La part més espectacular d'aquesta zona no vam poder veure-la perquè es requereix de mala mar, i és que si les ones són suficientment altes, a l'entrar als pancakes pugen pels forats que el mar ha anat fent a la roca i surt en plan guèiser. 

La segona parada no va ser una destinació turística, la podríem anomenar parada d'avituallament. Després d'uns quants dies necessitàvem carregar la Wicked de menjar i això ho vam fer al Pack'n Save de Richmond. Havia de ser un supermercat d'aquesta cadena perquè ho tenen tot més barat i a més a més tenen unes supercaixes enormes de Muffins i cookies de xoco que per esmorzar van la mar de bé (nyam nyam).

A la tarda vam arribar a la zona dels Marlborough Sounds on hi vam passar dos nits. Aquí ens vam fer una idea de com són els fiords de la punta més septentrional de l'illa sud. En definitiva molt diferents que el Milford Sound i companyia ja que als del sud les muntanyes són molt abruptes i altes amb geleres als cims mentre que al nord són muntanyes més arrodonides i farcides de bosc semitropical. Un contrast molt bèstia que vam constatar després d'una caminadeta que vam fer per la zona.

Avui hem arribat a Picton i hem agafat el ferri que després de 3 hores ens ha tornat a deixar a terra "ferma", aquest cop a l'illa nord. Així doncs deixem l'illa sud de NZ amb molt bon gust de boca i amb 2600km a les nostres esquenes. 

El Fox Glacier des del gel

Com us podeu imaginar, amb el vol amb helicòpter no en vam tenir prou de glacera i ens van venir ganes d’explorar-la de més a prop. Per això vam anar als Fox Glacier Guidings i vam apuntar-nos a una excursió d’un dia pel gel. Aquest matí, doncs, hem agafat “els portantes” i hem vingut cap als FGG on ens han equipat amb el que necessitàvem, és a dir, uns crampons senzillets. Ens hem aproximat a la glacera per un camí lateral i hi hem pujat per una canal tota de gel que era força estreta. Cal dir que aquesta glacera és molt turística i que gairebé tothom hi puja a fer algun trekking amb els guies, o sigui que ho tenen molt preparat i per accedir-hi hi ha cavat unes escaletes al gel i tot. Pel gel hem pogut veure algunes formes originals, com una esquerda molt blava o un túnel que s’havia de creuar a quatre grapes. A pas de tortuga hem arribat fins al principi del que en diuen “icefalls”, que serien com les cascades del riu de gel. La guia ens ha anat explicant coses de la glacera, com ara que la part terminal està a només 200 m sobre el nivell del mar i que és de les més ràpides del món, amb punts que avancen a 5 m/dia degut a la forta inclinació. Això sí, hem vist que anar a pas de grup amb guia no fa per nosaltres; la propera vegada haurem d’optar per una cosa més “into the wild”. Per cert, si encara no heu vist la pel·lícula Into The Wild d’en Sean Penn, dediqueu-li una tarda de diumenge perquè val molt la pena.

El Fox Glacier des de l’aire

Bé, aquest cop hem deixat el trekking per un altre moment i hem volgut explorar les glaceres neozelandeses des de l’aire. Per això hem fet un vol amb helicòpter per sobre de la glacera del Fox. Fa uns dies ja vam explicar que vam caminar per les valls dels monts Cook i Tasman, veient la glacera més gran i el cim més alt de NZ. Doncs bé, avui els hem vist de ben a prop, perquè l’helicòpter ens ha portat a darrere del Mt Cook i del Tasman després de pujar per damunt de la glacera del Fox. Tot plegat impressionant! A més, a l’helicòpter hem estat acompanyats pel Jordi i la Montse, una parella de Barcelona amb qui l’atzar ens ha fet coincidir en aquest vol. A més, penseu que no és fàcil coincidir amb uns catalans dins un helicòpter en aquesta zona perquè aquí poden estar-hi volant fins a 30 helicòpters alhora!

Per explicar el que hem vist sobren les paraules. Us deixem aquí el vídeo. Mireu-lo aviat perquè no sabem si durarà massa penjat a YouTube per tema de drets d’autor amb les cançons que hem posat.

Wanaka: trekkings per la zona

Seguint la tònica habitual d’aquests dies per Nova Zelanda, hem fet trekkings cada dia. I la zona de Wanaka no podia ser menys. Diuen que Wanaka és com un Queenstown en petit perquè també està al costat d’un llac de postal i ofereix esports d’aventura. Realment està posada en un lloc privilegiat i, per això, hem volgut explorar la zona a peu. La veritat és que hem trobat racons molt bonics. El primer dia vam fer una excursió al Roys Peak, just al costat del llac. Hi havia una mica de núvols però vam tenir una bona vista del llac Wanaka. Després d’una migdiada de senyors a dins de la furgo vam anar al Diamond Lake per tenir-ne un altre punt de vista i a la nit a dormir al pàrquing del parc nacional del Mt Aspiring (ai si ens veiessin aquests puritans del Department of Conservation - DOC!).

L’endemà, que el temps va millorar notablement, vam poder pujar fins al Rob Roy Glacier, una glacera que queda just davant dels morros al final d’un camí molt agradable. Nosaltres ens vam aventurar fora del camí recontraremarcat pel DOC (aquesta gent són com un gran hermano de la muntanya) i, amb unes quantes relliscades de cul per les roques i les herbes humides, vam poder veure la glacera de ben a prop. Fins i tot vam veure com se’n desprenia un bloc de gel! A més, vam tenir unes visitants ben gracioses: les kea. Són com uns lloros que viuen a les muntanyes neozelandeses, de colors molt macos (blau, verd, taronja...) i que no tenen massa por dels humans. Per tot arreu hi ha cartells que hi diu “Please do not feed the kea” perquè sinó diu que es tornen gandules i no busquen el seu propi menjar. Si poguessin llegir enviarien a prendre pel ... als del DOC!

Per les carreteres i els parcs nacionals

Bé, per fi tornem a tenir un lloc on connectar-nos a internet i poder penjar alguna coseta. Per ara, el nostre viatge per nova zelanda és mig a la carretera mig a la muntanya. A cop de mapa anem decidint cap on anem i allí  on ens sembla bé fem alguna excursió i acampem. Aquests dies hem anat a diversos llocs. Primer vam fer cap a Queenstown i Glenorchy. Les dues poblacions estan a la costa d'un llac enorme i molt maco, i cal dir que Queenstown, que és la capital de l'esport d'aventura, sembla de postal, en una badia de muntanya i en un emplaçament idíl·lic. Per ara, hem resistit la temptació dels esports d'aventura i ens guardem les reserves per fer alguna excursió amb helicòpter pels glaciars. A Glenorchy vam pujar el Mt.Alfred, un mataxulos. També hem visitat la zona de Milford Sound, que és un fiord que cau força aïllat a la costa oest. Impressiona veure muntanyotes verticals amb glaceres a dalt que neixen del mar. Per veure'l millor (i gratis, que els tours amb vaixell valien una pasta gansa) vam fer una excursió fins un coll que quedava força elevat. Molt xulo!! i avui al matí hem fet una altra excursió per veure un salt d'aigua de 171m. 

Aquí hi ha molta cultura de trekking i els camins estan molt ben marcats, desbrossats i equipats. Sembla que tinguin unes brigades enormes dedicades als parcs nacionals!

I per la carretera, doncs gairebé tot autocaravanes i furgonetes com la nostra. De fet, els 4.4 milions d'habitants de NZ queden molt difuminats i només veiem turistes. Fa gràcia perquè cada cop que ens creuem amb una Wicked com la nostra ens saludem entre nosaltres.

Bé, per avui ja està bé. Unes fotos i a dormir.

On the road

Ja estem “on the road”. El primer dia per Christchurch vam fer poca cosa més que passejar per la ciutat i reposar a l’alberg i l’endemà vam anar a cal Wicked a recollir la nostra furgoneta i el que serà casa nostra els propers 20 dies. Allí vam conèixer el Manel de Cervera, que viu a Sidney i que s’havia fet l’illa sud en 7 dies. I vam agafar la furgoneta. Com totes les Wicked, porta grafittis pintats per fora. La nostra es diu “asshole” (ja té mala llet) perquè hi ha tot d’ases que surten de forats al terra i al darrere hi diu “I’m surrounded... by ass-holes”. En fi... humor neozelandès. A dins hi tenim matalassets, lloc per desar les coses, estris de cuina, una pica per rentar plats i dues cadires plegables. És velleta del cagar però fa la feina. No passem de 80 km/h i tremola tota. És força graciós!

El primer dia no va fer massa bon temps i vam fer tirada llarga, passant primer per la Banks Peninsula, fins al llac Tekapo que neix d’una glacera i és de color turquesa. Vam aparcar la furgo a peu d’aigua i vam tenir vistes privilegiades tant a l’hora de sopar com l’endemà al matí. Aquí tot és enooooorme. Valls amplíssimes, llacs molt grans... i la carretera és una postal a cada racó. Bona part de la gràcia de NZ són els trajectes.

Ahir vam arribar fins a Aoraki o el Mount Cook, on vam fer nit. Abans, però, vam fer una visiteta al llac Tasman, que neix de la glacera amb el mateix nom i que només fa 30 anys que hi és, producte del desgel. Té alguns icebergs flotant que el fan diferent. La glacera del Tasman és la més gran i més llarga de tot NZ.

Avui, que ens ha despertat un guarda del parc picant a la finestra de la furgo, hem fet unes excursions curtes pel parc del Mt Cook. Després d’haver pagat la taxa per dormir aparcats al parc, hem anat pel Hooker Valley fins arribar a veure el llac i la glacera del mateix nom i després al Kea Point, des d’on hem vist un Mount Cook com el que pintarien els nens, amb forma de punta i nevat de dalt.

Ara, seguim “on the road”, a veure on farem nit.

Post curiositats (ja feia dies que no n’hi havia)

25/01/2011

Érem a Bangkok i vam decidir anar a comprar roba barata a l’MBK, un centre comercial. El Joan s’havia desfet dels seus texans vells (comprats a 2n d’ESO) i se’n va mirar uns de nous. Primer va parar en una botigueta i se’n va emprovar cinc o sis mirant-se’ls dels quatre costats, però resulta que no n’hi feia cap el pes i va marxar sense comprar, amb les dependetes fent mala cara. Finalment en va trobar uns en un altre xiringuito de l’MBK. Quan se’ls va haver emprovat (marca Built-In, nova per nosaltres) i ja havia decidit que se’ls quedava, la noia li diu “one moment, these are Diesel” i treu unes tisoretes i comença a retallar l’etiqueta de roba on hi havia la marca. Just a sota va aparèixer una etiqueta igual però Diesel. Vam flipar. Resulta que ho amaguen perquè la policia no trobi les còpies il·legals!!! Same Same But Different.

26/01/2011

Seguint amb la tònica de falsificacions i còpies de Bangkok, vam optar per fer-nos un carnet internacional d’estudiants per aprofitar els possibles descomptes que puguem trobar per sudamèrica. Vam anar a Khao San Road, meca dels turistes i lloc on trobar qualsevol cosa que busquis, i en un dels diversos llocs de carnets i certificats falsos que hi ha vam fer-nos els carnets. En aquests llocs falsifiquen el que vulguis: et pots fer un certificat de qualsevol carrera, un carnet de conduir alemany, un DNI espanyol o un carnet de pilot d’avions. I tot en 20 minuts!

4/02/2011

Bounty Island, Fiji. Havíem agafat les ulleres i les aletes per fer snorkel per davant de l’illa, que ens havien dit que era molt maco perquè el corall tenia molts colors. El Joan rondava per una punta i jo em vaig posar per la zona del mig, empanada amb el corall. Hi havia un monticle molt graciós amb molts peixos de colors pel voltant. Anava badant per allí quan, just al tombar pel monticle, alço la vista i em trobo davant per davant amb un “tauronet” de 2 m i com jo d’ample. Em va passar a dos pams de la cara ni més ni menys! Li vaig veure tota la boca. Evidentment, em vaig cagar i només vaig poder fer una cosa: alçar la vista per sobre de l’aigua per veure on era la sorra i nedar tan ràpid com em donaven les cames i les aletes fins a terra “ferma”. Aquell dia l’snorkel em va durar menys de 15 minuts.

6/02/2011

A l’avió de fiji a NZ ens van donar el formulari d’arribada a NZ, que tenia força preguntes rares, com ara si portàvem botes de trekking. Vam llegir a la guia que eren molt escrupolosos amb els elements de muntanya que portessin terra enganxada i que fins i tot et podien fer netejar el material a l’aeroport mateix. Nosaltres vam declarar que portàvem botes de muntanya pensant que només ens preguntarien si les portàvem netes o brutes. La nostra sorpresa va ser quan vam arribar a les duanes i vam veure que no només escanejaven cada bossa per raigs X minuciosament sinó que també les feien obrir per examinar tot el que declaraves. Total, que ens va tocar obrir les motxillotes allà al mig, buscar les punyeteres botes i donar-les al senyor inspector, que se les va mirar parsimoniosament de dalt a baix per si hi veia una mica massa de terra enganxada que pogués fer entrar a NZ alguna llavoreta o malaltia perjudicial per l’ecosistema de l’illa. A part d’això ens van fer ensenyar la bossa de cacauets que portàvem per picar i contestar quaranta mil preguntes sobre els medicaments que dúiem. Són uns puritans!

7/02/2011

Un cop vam haver agafat la furgo del magatzem de Wicked Campervans, vam anar al Pack’n Save, que ve a ser com un Lidl de Nova Zelanda, i vam carregar de menjar pels propers dies. Una de les coses que vam comprar va ser una botella de vi. Quan érem a la caixa per pagar, la dona va passar la botella de vi pel lector de codis de barres i automàticament la llum que senyalitzava el número de caixa va començar a fer pampallugues i va venir l’encarregada. Ens va demanar si teníem el passaport perquè necessitaven comprovar l’edat per poder vendre’ns el vi. Ens van dir que havíem de ser majors de 25 per poder-ho comprar!! Sort que feia 2 dies que havia fet els 26...

Fiji: dades pràctiques

Diners

A Fiji hi ha Fiji Dòlars (FJD) i aquí només es pot pagar amb aquesta moneda, així que toca canviar diners en efectiu o bé treure d’un caixer, que a Nadi n’hi ha bastants.

Si es preveu anar a les illes petites, cal portar l’efectiu que es preveu gastar perquè sinó amb targeta (alguns llocs no en tenen) cobren una petita comissió.

Els preus del beure i altres coses són força més cars als resorts que a Nadi, o sigui que és millor comprar aigües, snacks i altres coses que es puguin necessitar abans de marxar de Viti Levu.

La gent

Són feliços. Riuen tot el dia. I van “on Fiji time”. Això vol dir que no hi ha massa presses per fer res ni tampoc massa puntualitat, però són de tracte fàcil i tranquil. No us espereu que les fijianes siguin tipus caribenyes perquè són més aviat el contrari: matalots tirant a matxots en general.

A Nadi hi ha una gran població índia, gairebé més gran que la fijiana, conseqüència d’haver estat colònia britànica.

Hotels

Nadi: Downtown Backpackers. 60 FJD hab doble amb a/c i bany. 10 min d’internet gratis i la resta pagando. No el recomanem, creiem que és millor anar a Denarau.

Mana: Sereana’s Backpackers. Uns 100 FJD caseta al mig del poble amb bany i menjars inclosos. Només hi ha llum de 19 h a 3 h. És un “resort” amb poca pinta de resort, posat al mig del poble i gestionat per gent d’allí, molt casolà i agradable. L’illa és la que ens ha agradat més de totes amb diferència!

Malolo: Walu Beach Resort. Uns 200 FJD buré privat amb bany i menjars inclosos. També inclou el material d’snorkel, kayak i altres coses. Els burés són fantàstics i el menjar força bo.

Bounty: Bounty Island Resort. 275 FJD buré privat amb bany i menjars inclosos. El buré és més justet que a Malolo però també inclou el material d’snorkel, kayak i altres.

Desplaçaments

Els desplaçaments entre illes es poden contractar tots de patac si ho reserves en algun lloc de tours. A la zona de Yasawas opera l’Awesome Adventures amb el Bula Pass, però a la zona de Mamanucas, on vam anar nosaltres, hi ha diverses companyies privades i més barates que fan aquests serveis inter-illes.

Bula!

Bula! o el que vol dir el mateix: Hola! Ja portem 6 dies per Fiji, saltant d'illa en illa i tiro perque em toca (no tenim accents). Aixo es millor de com ho haviem imaginat, amb illes paradisiaques, sorra blanca, palmeres, tranquil.litat... hem fet submarinisme, snorkel i flotar a l'aigua, i hem pogut veure una tortuga marina, corall, peixos pallasso i tot tipus de peixets de colors imaginables, una manta ratlla i fins i tot un tauro!! sisisisi! be, aquesta entrada es una entrada curta pq sapigueu que estem be, el que passa es que aqui internet es un luxe carissim i no ens podem connectar massa, a part els enxufes no funcionen amb cap adaptador dels que tenim. Quan tinguem connexio bona penjarem totes les fotos perque ara ni tan sols ens deixa descarregar-les de la camera! ah, i per cert, aquesta gent son realment felicos. No haviem vist mai unes persones que riguessin tant i tant sovint.

EI! A LA SECCIÓ FOTOS JA PODREU TROBAR UNES QUANTES FOTOS DE FIJI PERQUÈ US EN FEU A LA IDEA... PETONS!