Es mereix un post a part

Aquest post l'anàvem a incloure a les curiositats però creiem que es mereix el seu propi espai. Avui era el segon dia per la Halong Bay amb vaixell i, després de gaudir d'una estona amb el kayak per les coves i menjar un bon dinar, nosaltres hem pujat a dalt del vaixell per veure les vistes i els "mariners" s'han quedat a baix conduint el vaixell altre cop cap a Cat Ba. El Joan estava llegint i jo estirada a l'hamaca escoltant música quan hem vist que el vaixell s'encarava cap a una de les roques. Hem pensat "ara girarà", perquè els vaixells aquests van a pas de tortuga i els conductors s'empanen una mica i acostumen a "deixar-los fer". El cas és que hem anat veient com el vaixell s'anava quedant sense marge de maniobra i el nostre culet es feia petit proporcionalment. 

Hem baixat ràpid a la cabina i hem vist que el tio no hi era i li hem fet un crit. Ha sortit del fons, on hi ha la cuina, i quan ha vist el roc a 50 metres ha fotut una cara d'espant (com la nostra) i ha saltat al timó. L'ha començat a girar a tope però ja era massa tard. Allí hem entès que ens la pegàvem. Efectivament, ha rebentat tot el lateral del vaixell (de fusta) amb tant mala sort que pel forat hi ha començat a entrar aigua a dojo. Ens ha mirat i ens ha donat dos salvavides i ens hem mirat amb cara de tontos i ens els hem posat. L'altre tio ha començat a cridar a un dels pescadors que estava més a prop per dir-li que vingués. Ens hem entaforat d'un bot amb les motxilles i tot a dins la barca del pobre pescador que estava flipant tant o més que nosaltres quatre junts. L'aigua no parava d'entrar al vaixell i en deu minuts hem vist com "ara el veus, ara no el veus". Flipant! Total, que hem arribat a port amb una barca de pescador i els tios no sabem si cagats de por, cabrejats o en estat de xoc. I tot això en 28 de desembre ;)

Halong Bay amb vaixell

Per explorar la badia de Halong cal fer-ho des de l'aigua i, per tant, aquests dos últims dies els hem passat en un vaixell (bé, en dos) passejant-nos entre muntanyes que surten de l'aigua i fent kayak.

Vam sortir de Cat Ba en un vaixell per nosaltres sols que ens va fer un tomb per la badia fins a arribar a una cova enorme que hi ha dins d'una d'aquestes muntanyes càrstiques. La cova era immensa i estava il·luminada. Tot i que era molt guiri, ens va agradar molt. D'aquí ens van portar altre cop en vaixell fins a una zona d'aigües molt tranquil·les (de fet, tota la badia sembla una piscina de tant plana com està l'aigua) on vam poder remar una mica amb el kayak. Aquí vam veure la primera "cova" que comunicava amb un llac interior i, com que feia sol, ens vam banyar una mica fent salts des del vaixell (alguns amb més estil que d'altres). De kayak també en vam fer en un altre lloc on hi havia unes platgetes de sorra blanca, i vam intentar fer snorkel però no hi havia massa peixos que diguem.

A la tarda-vespre vam ancorar el vaixell al mig de l'aigua i allí vam sopar i dormir. Per cert, els àpats que ens han servit han estat boníssims! i molt abundants! per primer cop en dos mesos ens hem atrevit a menjar peix.

El segon dia ens hem llevat entre penyots i el sol ens havia abandonat, però no feia massa fred i els núvols li donaven un toc fantasmagòric a la badia. Avui ha tocat fer kayak, i quin kayak! ha estat una passada. Ens han deixat en una zona on hi havia un munt de coves i covetes. Una mica més i ens les perdem perquè resulta que són unes coves que parteixen de la base d'aquestes muntanyes, i això vol dir que són molt fosques i que els passos són baixets. De fet, si no hi entres bastant no veus que té una sortida i el que ens ha passat és que a la primera cova, quan la cosa estava molt fosca, jo (Laia) m'he cagat com una bleda i ja volia girar cua; per sort el Joan ha volgut avançar i llavors hem vist que tenia sortida per l'altre costat. Genial! els vídeos ho il·lustren millor (són una mica llargs però creiem que són divertits).

A hores d'ara estem dubtant de si el nostre paisatge favorit és Bagan o Halong Bay...

Nadal a Cat Ba

Illa de Cat Ba. Porta d'entrada a la badia de Halong, patrimoni de la humanitat. Aquí hi hem "aconseguit" arribar pels nostres propis mitjans, i diem aconseguit perquè al vietnam és mil vegades més fàcil enganxar-se a un tour organitzat tipus "3 days - 2 nights - sleep in the boat and come back - drinks not included" que viatjar com un vietnamita més. El turista no té nom propi, sinó que es diu dòlar, euro o dong. Res més.

Així doncs, després de desxifrar d'on sortien els busos locals, vam agafar-ne un fins a Haiphong i d'allí una barca lenta fins a l'illa de Cat Ba. Agafar la barca va ser un cristo (no us podeu perdre el següent post de curiositats perquè el que ens va passar ha passat a ocupar el primer lloc al rànking d'anècdotes).

L'illa en sí és "tranquil·la" tot i que el paisatge urbà podria ser la "Marina d'Or" de Vietnam (què guai!). Hi ha un únic poble gran que està ple d'hotels alts (pel que estem acostumats) i un parell de resorts tipus Benidorm a les cales. Un xoc que no ens esperàvem. A banda d'això, però, es pot llogar una moto com hem fet avui i rondar per les carreteretes de l'illa. Hem llogat la moto d'un home que passava per allà. Ens ha parat al mig del carrer i després de senyalar-nos la seva moto i dir un preu, l'hem agafat. Bé, ja us anticipem que el Vietnam promet de cara a les anècdotes i, evidentment, amb la moto també ens n'ha passat una. De fet la primera no ens ha durat ni cinc minuts, però això ja ho explicarem al proper post de curiositats (se us ha girat feina).

Avui, doncs, hem explorat l'illa de punta a punta per les carreteretes, entre penyots calcaris folrats de vegetació i palmeres, camps d'arròs i granges d'aqüicultura. També hem fet una passejada pel parc natural fins a una torre i hem visitat una cova que va servir d'hospital militar durant la guerra del Vietnam. L'home que ens ha obert la cova i ens ho ha explicat havia estat soldat durant la guerra i havia viscut en aquella cova, equipada fins i tot amb cinema i sala de ping-pong. Ara només hi queden les sales buides amb la humitat i les bombetes que ho il·luminen tènuement.

BON NADAL A TOTHOM I FELIÇ ENTRADA AL 2011!!!

Família, amics, companys, seguidors del blog i en general tothom: us desitgem molt bones festes i esperem que cada dia que passi us acosti una mica més als vostres somnis.

Joan&Laia, els tamarros

Hanoi

La capital de Vietnam, Hanoi, ha estat casa nostra des d'ahir i fins avui al matí. És una ciutat d'arquitectura que recorda una mica més a Europa que el que hem vist fins ara però que no té gran cosa d'especial, a part que té una activitat frenètica i que hi descansa el cos embalsamat del senyor Ho Chi Minh. Aquest bon home és tota una institució i el tracten tipus Lenin o Stallin, amb un mausoleu imponent amb canvi de guàrdia i tot.

A Hanoi hi ha parades per menjar al carrer cada dues passes i ja estem veient que la cuina vietnamita ens agrada bastant (tot i que segurament acabarem aborrint l'arròs). Abans d'ahir vam veure un espectacle de titelles d'aigua tradicionals de les zones d'arrossars del nord que ens va agradar molt, sobretot els instruments que feien servir per acompanyar les titelles. Ahir vam caminar per la ciutat i vam entrar a veure el que queda d'en Ho Chi Min al mausoleu, a més del museu. Aquí ens vam adonar de la importància que té pel país aquest líder, no només per la immensitat del complex i per la solemnitat i la quantitat de guàrdies que l'envolten, sinó també per com la història dels darrers anys ha girat al voltant de la seva figura. A més, també vam anar al temple de la Literatura i a explorar els busos per arribar fins a Haiphong.


A nivell de menjar, dir que aquí, després de gairebé dos mesos, hem tornat a provar el pa! tenen pa "normal"!!! bé, hi ha més aire que molla, però és pa! l'hem menjat per primer cop al sopar a Hanoi, com a acompanyament d'una mena de parrilla de carn i verduretes.

Myanmar: dades pràctiques

Diners:

Myanmar és especial en tot, però en el tema de la pasta encara ho és més per diverses raons:

No hi ha caixers automàtics i per tant s'ha d'entrar al país amb tots els diners que es preveurà gastar. Els diners poden ser USD o €, sempre en molt bon estat perquè sinó els refusen. Amb els € no posen cap mena de penalització per als bitllets petits. Si decidiu portar USD, que siguin de 100 i no més petits perquè el canvi d'aquests a Kyats és menor.

No hi ha llocs oficials de canvi de diners; bé, si que n'hi ha, però són del govern i resulta que et fan un canvi desastrós, menys de la meitat del que tocaria. Per tant s'han de canviar al carrer o als hotels. Si s'escull la primera opció, és a dir, al carrer, s'ha de tenir sempre un ull ben obert perquè no sempre el millor postor és el més legal i són molt hàbils amagant-se bitllets.

En el moment del canvi s'ha de tenir present que no tot es paga amb Kyats i per tant no s'ha de canviar tota la quantitat de moneda extrangera. Els preus dels hotels sempre estan en USD i altres serveis de transport també es cobren amb moneda americana.

El canvi ha empitjorat molt respecte l'any passat perquè com que alguns països han tancat fronteres amb Myanmar després de les eleccions, el govern prefereix la moneda local i aquesta s'ha inflat de manera brutal. Fixeu-vos que l'any 2009 el USD es canviava sobre els 1400Kyats i ara el canviaven a 900 o menys.

Però no tot s'aconsegueix amb diners en aquest país. A la regió de Bagan els agrada l'intercanvi i es poden aconseguir souvernirs a canvi de colònia, xampú o tot allò que porteu a la maleta i no vulgueu que tonrni a casa.

La gent:

Increïble. Molt amable, sincera, comunicativa i servicial. Contrasta molt amb el règim totalitari que els marca el dia a dia. 

La gent està molt espantada de parlar del govern i només ho fan en llocs on no hi ha ningú al voltant. En el cas que hi hagi algun espia del govern i detecti que l'estranger parla amb algun local sobre el govern, detenen al local i deporten al turista. S'ha d'anar amb compte.

Estan gairebé incomunicats del món extern; l'internet, quan funciona, és aburridament lent i moltes pàgines estan capades. A més, es guarda còpia del que es consulta. Els diaris són locals i les notícies que donen de l'exterior són de tot menys notícies. L'únic que es deixa seguir és el futbol europeu. Per això, molts d'ells entaulen converses amb el turistes sobre futbol i a vegades dominen més que el propi extranger.

No estan acostumats a regatejar els preus que tenen prefixats, tot i que, si s'insisteix, es pot treure algun rebaixa. Normalment el preu local no té res a veure amb el del turista.

Hotels:

Yangon: White House Hotel 13USD/hab amb bany compartit. "el millor esmorzar del món" inclós. Els preus de les habitacions varien molt en funció de la planta, el bany compartit o no, si tenen finestres i mil coses més. En general les habitacions són correctes però arribar al 8è pis sense ascensor és com fer l'Everest. L'esmorzar compensa tots els defectes que un li pugui trobar.

Kalaw: Eastern Paradise 12UUSD/hab amb bany a dins. Les habitacions són molt grans i netes. L'esmorzar està inclòs. La dona que el regenta és molt agradable.

Llac Inle (Nyaungshwe): Remember Inn 13USD/hab amb bany a dins. Habitacions més que correctes en una mena de bungalows, amb l'esmorzar també inclòs. Està lluny del centre (10 min caminant) però molt a prop del show de titelles tradicionals. A més, el personal és super amable.

Mandalay: Nylon Hotel 12USD/hab amb bany a dins. Hotel tirant a normal. Res a destacar.

Bagan: Eden Motel 12USD/hab amb bany a dins. L'hotel està força bé. Ben situat i una terrasseta agradable per esmorzar. Just al costat i al davant hi ha botigues de lloguer de bicis i el mercat a la vora. El personal és amable.

Desplaçaments:

Yangon - Kalaw: autobús de 12h, 15000 kyats

Llac Inle - Mandalay: autobús que s'agafa a 30min en taxi de Nyaungshwe i de 9h, 11000 kyats

Mandalay - Bagan: slow boat de 14h, 12USD

Bagan - Yangon: autobús de 12h, 15000 kyats

Post curiositats de les últimes setmanes

Bé, estem veient que això d'una curiositat per dia no és tan fàcil com ens pensàvem. Així doncs, aquí van les últimes que hem tingut. Anirem penjant-ne de tant en tant perquè no digueu que no us expliquem "l'altre viatge".

29/11/2010

Quan vam arribar a Kathmandú la nostra única preocupació era trobar un lloc on poder veure el clàssic. Vam preguntar-ho al primer restaurant on vam dinar que tenien una tele formosa i ens van dir que sí. Il·lusionats ja no vam buscar res més i el vespre del partit hi vam anar a sopar per confirmar el rumor. La resposta afirmativa del primer dia es va convertir en un "Not possible Sir" frustant. Ens van dir que a la recepció de l'hotel hi havia una minitele i que allí ho podríem veure. El pobre noi de recepció quan li vam dir l'hora del partit (tres quarts de dos de la matinada) li van sortir els ulls de la closca i ens va dir: "You can come but I sleep here in the reception". Si si, dormia en un matalasset al mig de la recepció. Total que ens va oferir donar-nos la contrassenya de l'hotel del davant per connectar-nos a Internet i veure el partit online. Nosaltres, com a bons culers, ens vam alçar a la 1:30 per buscar l'emissió en alguns dels múltiples canals de www.rojadirecta.org però com ja venim dient, la connexió per aquestes contrades és pèssima i no vam poder ni veure la pilota. Vam optar pel Puyal amb el que, a espentes i rodolons, anàvem seguint les jugades. Tot plegat una pena vist el recital que va ser el partit.

30/11/2010

Estàvem arribant en Safa Tempo al temple dels monos de Swayambunath mentre llegíem a la guia que convenia amagar bé el menjar per evitar que els monos se't tiressin a sobre. Nosaltres portàvem una bossa de mandarines que vam pensar que ja guardaríem a la motxilla a l'arribar. Només baixar del vehicle ja obríem la motxilla per ficar-hi la bossa que no ens va donar ni temps a reaccionar: Una bèstia de mono enorme amb cara de pocs amics va venir asperitat cap a nosaltres. Vaig haver d'exercir de mascle protector mantenint-lo a ratlla movent una botella d'aigua buida a mode de bastó, mentre la Laia amagava les mandarines dins de la motxilla. Vam visitar el temple amb més ulls que mai i amb la botella a la mà per si de cas.

2/12/2010

Una cosa que cal tenir en compte quan s'agafa un vol per aquestes terres és que els horaris no són gens fiables. Avui tocava dia de vols: Kathmandú-Delhi a les 10 del matí i arribada a les 11:25; i Delhi-Bangkok amb sortida a les 14h. Hem arribat ben d'horeta a l'aeroport de KTM per no ser víctimes de l'overbooking i ha resultat que encara tenia les portes tancades (com diria ma germana: "anbelibabol"). Després d'esperar-nos una hora, hem fet el check-in i llavors ens han dit que portava un retard de 50 minuts que al final ha estat d'una hora i mitja. Això volia dir que amb la nostra bona sort amb els desplaçaments, perdríem el següent vol cap a BGK. Hem arribat a DEL a les 13:15 i hem anat corrent a que ens fessin el nou boarding pass. El tio del mostrador s'ha passat 20 minuts buscant la nostra reserva sense tenir massa èxit i això ha fet que de cop i volta a la pantalla veiéssim el primer "FINAL CALL" de la nostra vida. Al final ha imprès els punyeteros bitllets i ha començat la nostra cursa d'obstacles que havíem de superar en un temps rècord de 15 min. Ens han fet passar al davant de la cua del control de seguretat i just davant meu hi havia un home rotllo taliban que s'hi ha estat 5 min. Quan ja li havien pitat fins i tot les pastetes que portava a la butxaca, m'ha tocat a mi i ja hem pogut tornar a córrer. Quan he mirat el rellotge i he vist que faltaven 4 minuts perquè tanquessin la porta li he dit a la Laia tot corrent: "Vaig tirant" i he esprintat fins a la (llei de Murphy) última porta d'embarcament de la nova i inacabable terminal. La història ha acabat bé perquè, evidentment, aquest vol també s'ha retardat. Ho arribo a saber i corre sa mare.

3/12/2010

Al matí vam estar rondant per diferents agències de viatges preguntant pels tràmits dels visats i els vols de Vietnam i Myanmar. Veient que les comissions eren bastant altes vam decidir fer-ho pel nostre compte i anar directament a l'embaixada de Myanmar a tramitar el visat. Teòricament el visat tarda en tramitar-se dos dies laborals, però com que teníem pel mig algun dia de festa, ens havíem d'esperar quatre dies. Això ja ens retardava una mica el planning i com que no teníem ganes d'esperar-nos, vam decidir recòrrer al pla B: el suborn. Ens vam encarar a la finestreta del senyor funcionari i, després d'estar una bona estona fotent-li el rotllo i demanant-li pel dret i pel revès que ens el fes pel mateix dia, ens va dir que perquè érem una "special couple" ens feia el visat ràpid "only for you", això sí, pagant el 50% més del que val normalment (cap fortuna). Per tant, aquella mateixa tarda ja teníem els visats i ja compràvem el vol per al cap d'un dia i mig. La mar de bé!

5/12/2010

El 5 a la tarda era el dia que teníem el vol. Vam agafar un taxi entre tots quatre, el Víctor, el Lluís, el Joan i jo, i li vam demanar que ens portés a l'aeroport (hi ha un bon tros). Ens va tocar l'ànima de la festa! El taxista, amb un anglès críptic que no se li entenia res, ens va començar a preguntar els noms i se'ls anava anotant en una llibreta amb tailandès. D'aquí la conversa va derivar en una cosa abstracta en la que ens oferia un lady-boy per cada mascle del vehicle alhora que feia l'onomatopeia d'una vaca per explicar-nos que li agradaven els Sanfermins. Ho vam acabar desxifrant perquè després de cada "muuuuuuuuuu" deia "speed! speed!" amb cara d'esperitat.

6/12/2010

A Myanmar s'hi ha d'entrar amb dòlars o euros i canviar la moneda a Yangon, bé sigui a l'hotel (si fan un canvi mitjanament bo) o al carrer a la zona del mercat negre de diners. Un cop vam voltar i vam veure els canvis, vam decidir canviar a l'hotel perquè no era dolent i l'home era de fiar. Llavors, però, va resultar que els bitllets de 50 USD ens els pagava força baixos vistos els de 100, així que vam decidir anar a inspeccionar el mercat negre. Primer vam fer cap a un trosset de carrer ocupat totalment per canvistes indis que es passejaven amb feixos de bitllets. Allí, ens van fer asseure en unes cadiretes de pin-i-pon però entre que no tenien prous bitllets i que la Laia va decidir quedar-se de peu per veure millor les transaccions, es van posar nerviosos i cridaven bastant. Total, que vam fotre el camp cap a un home que semblava més de fiar i del país, i que no ens donava tant bon canvi però que ens deixava comptar els bitllets abans de donar-li la pasta. Vam fer els números i, a canvi de 400 USD ens van donar dos feixos de bitllets que semblava que haguéssim atracat un banc. Tota una experiència.

9/12/2010

Primera nit de trekking entre Kalaw i Llac Inle. Nosaltres a dins d'una casa de bambú. A fora queia un xàfec. Conseqüencia, tots els animalons buscaven aixopluc. Estàvem obrint els sacs quan de cop i volta apuntant amb el frontal a la paret, vam descobrir una aranya grossa com la mà. Amb una escombra la vam fer sortir però no va servir de gran cosa perquè totes les seves amigues també s'havien refugiat a dins. Veient que estàvem en inferioritat numèrica, vam decidir resguardar-nos dins les teles mosquiteres.

10/12/2010

Nit al monestir. Els monjos ens van deixar un racó on posar els sacs de dormir i refugiar-nos de la pluja. Quan vam entrar al nostre trosset, vam notar una olor sospitosa que primer no vam identificar. Poc a poc, l'olor es va anar definint com a pudor de pixum. Vam alçar la vista i vam veure el que semblava una letrina al costat d'on ens tocava dormir. Ens vam cagar! Ho vam preguntar a la Toe Toe que, havent parlat amb els monjos, ens va explicar què era aquella pudor: resulta que els monjos tenien un regiment de gats que dormien en aquella construcció tipus letrina i feien les seves necessitats per allà al voltant i per sota del monestir. Conclusió, no hi havia manera d'escapar de la pudor, així que vam aconseguir un encens anti-mosquits que va tapar-la una mica per poder dormir.

16/12/2010

Verano azul per Bagan. Tots amb les bicis llogades de passeig sense marxes, amb cistelleta a davant inclosa i seient amb amortidors. Resulta que en un punt del camí ens vam despistar una miqueta i vam anar camp a través sense adonar-nos que hi havia tot de punxetes pel terra que se'ns van clavar a les rodes. Com que sóc gafe per naturalesa, al cap de 10 minuts la roda del darrere de la meva bicicleta va dir prou i es va petar. Total que ja em teniu pedalant per aquells camins de buda de peu sobre la bici i cansant-me com un ruc, amb la llanta tocant a terra i el Joan petant-se el cul al meu darrere. Per sort, al temple on vam fer cap hi havia un senyor que tenia una paradeta de patates i també arreglava rodes. S'hi va estar més d'una hora i va tapar més de 10 forats!!

Bagan. Sobren les paraules

BÉ, JA SABEM QUE PENJAR 3 ENTRADES DE PATAC ÉS MASSA PER ALS LECTORS DEL BLOG, PERÒ ÉS QUE QUAN HI HA SEQUERA D'INTERNET ÉS MOLT DIFÍCIL PENJAR-HO, COM HA ESTAT EL CAS DE MYANMAR. AIXÍ QUE, A LLEGIR S'HA DIT! I A COL·LABORAR AMB LA MARATÓ!

A Bagan hi ha 4400 temples desperdigats per una plana entre camps i arbres. És una visió espectacular: sembla com si haguessin sembrat els temples perquè miris on miris veus les cúpules que surten entre els arbres. Per explorar-los, vam llogar bicicletes al costat de l'hotel i vam passejar com si de "verano azul" es tractés durant els dos dies.

Hi ha uns pocs temples que són força grans i d'altres de mitjans i petits, alguns guardats i d'altres no, alguns amb pintures a les parets i d'altres més nous sense floritures. Entre temple i temple hi ha venedors de pintures de sorra, figuretes de pedra o múltiples objectes de souvenir, però també hi ha temples per perdre's, pujar-hi i quedar-s'hi una estona.

El primer dia vam arribar-nos a veure la posta de sol en un temple on vam estar completament sols. Vam pujar a la cúpula per les escaletes interiors i exteriors i vam deixar que el sol caigués i ens donés la millor tarda a Myanmar. Un luxe.

Mandalay i voltants

Els autobusos d'aquest país viatgen de nit per evitar pagar taxes al govern i això vol dir que vam arribar a Mandalay a les 4:30 del matí. A l'antiga capital hi hem passat dos dies. Un dia visitant la ciutat i l'altre, els pobles del voltant. El primer que vam veure de Mandalay va ser el palau, que no ens va agradar gaire, però la guia ja ens ho advertia (el que passa és que no ens ho havíem llegit). Així que a la tarda vam anar a passejar per monestirs on vam conèixer dos monjos que tenien ganes de practicar el seu precari anglés. Vam acabar entaforats a les golfes d'un monestir de fusta que porta anys tancat. A Mandalay hi viuen 3 de cada 5 monjos del país i segons els dos guies improvitzats hi ha més de 600 monestirs. A la nit vam anar a veure l'espectacle dels Moustache Brothers. Una companyia familiar encapçalada per dos germans amb mostatxo que fan comèdia i ridiculitzen el govern, alhora que mantenen danses i espectacle tradicionals. La seva actuació és valenta, perquè estan sota vigilància, només poden actuar dins de casa seva perquè els han prohibit fer-ho al carrer, i a més han passat per 6 anys de treballs forçats i un d'ells ha estat detingut i empresonat tres cops per fer bromes sobre el règim. Han aconseguit actuar per l'Aung San Suu Kyi i ella els ha visitat a Mandalay, són mencionats en una pel·lícula del Hugh Grant i ens ensenyen el tros de pel·li. Cada nit fan l'espectacle pels turistes amb una rialla a la boca i amb un humor insuperable. Estan al dia de tot i demanen que fem moltes fotos i que ho pengem al facebook perquè se'n faci ressò. Fan un acudit que ens va encantar: resulta que a un d'ells un dia li va sortir una càries ben dolenta i llavors va agafar les maletes i va fer un viatge de més de 4 dies per arribar a la frontera amb Tailàndia. Va creuar la frontera i va buscar un dentista. Un cop allí, el dentista li va dir "però per què ha creuat la frontera per anar al metge? és que no teniu dentistes a Myanmar?" i ell li va contestar "Sí, però és que allí no ens deixen obrir la boca".

Els segon dia ja ens esperava en Miu Miu, el conductor de tuc-tuc, per portar-nos a fer el tour per Amarapura, Inwa i Sagaing. Després de passar per la Mahamuni Paya, que és la segona pagoda més important del país, vam assistir a l'esmorzar dels monjos del monestir de Ganayon. Més de 1500 monjos van desfilar davant nostre amb els bols buits esperant una ració d'arròs. La tercera parada va ser el turó de Sagaing on vam disfrutar de bones vistes abans d'anar a dinar. La tarda la vam passar a Inwa damunt d'un carro de cavall i anant de temple en temple. El principal és un temple de fusta de teca aixecat per 267 pilons a la vora del riu. Tots però, estan bastant deixats de la mà de Buda. A la posta de sol, vam anar a veure un pont de teca a Amarapura que fa 1,2 km de llarg i està farcit de monjos.

Les dues nits hem sopat d'allò més bé en un xiringuito indi de carrer on hem conversat de futbol i de religió amb un home musulmà molt agradable i tranquil. Era fan del Barça i seguia la "Liga" des de l'any 96 perquè, segons ell, a la Premier no s'hi veu bon joc.

Trekking de Kalaw al Llac Inle

Vam arribar a Kalaw a les 4 de la matinada i allí ens vam trobar a la Toe Toe, que és guia de muntanya. Ens va acompanyar fins al Eastern Paradise on vam passar el que quedava de nit. L'endemà vam quedar amb ella per començar el trekking al dia següent. La resta del dia el vam passar a Pindaya, on hi ha unes coves que acullen més de 8000 estàtues de Buda.

El trekking era de 3 dies i dues nits, l'objectiu del qual era arribar al Llac Inle. Se suposava que no havia de caure ni una gota perquè és l'estació seca. El primer dia va ploure, el segon dia va ploure, i el tercer també.

Amb nosaltres 4 va venir una parella molt macos del Quèbec, la Caroline i el Martin, amb qui vam compartir temes sociopolítics durant les caminades. Els dies començaven força aviat, sobre les 7, i caminàvem unes 6 hores més les parades per dinar i per visitar els diversos poblats. Vam conèixer tres tribus diferents, tots amb el seu idioma i tradicions. Vam passar per escoles, estacions de tren i monestirs. Vam entrar a les cases, vam veure com teixien, pelaven cacauets, assecaven el te i sobretot, vam disfrutar amb la gent que són molt amables, simpàtics, riallers, oberts i transparents. 

Vam estar de sort amb la Toe Toe perquè és la persona més riallera que ens hem trobat fins a dia d'avui, fins al punt que la seva petita empresa familiar de guies de muntanya es diu EVER SMILE. Durant els tres dies vam estar conversant de diversos temes amb ella, fins i tot els més tabú, de forma oberta i sincera.

Respecte la logística, la primera nit la vam passar a casa d'una família que ens van deixar un lloc on dormir i menjar. La segona va ser en un monestir Budista on els monjos ens van acollir junt amb altres grups que també feien el trekking. Després d'una donació, el monjo en cap ens va donar un amulet (polsera) perquè tinguéssim sort la resta de camí. Tots els dies vam menjar super bé perquè el cuiner que portava la Toe Toe era molt bo.

L'última etapa ens va portar fins a la cua del llac on vam agafar una barca per creuar-lo de punta a punta i arribar a Nyaungshwe. Aquella nit vam disfrutar d'un espectacle de titelles tradicional de Myanmar a casa de l'única família de titellaires del poble, que porten 4 generacions dedicant-s'hi. Pel que ens va explicar el mestre titellaire, aquest art que havia estat molt important arreu del país, s'ha anat perdent per culpa del règim. 

Obrimparèntesi a la Ràdio II

Aquest cop des de Nepal i amb una mica de retard però sempre fa gràcia sentir veus conegudes per la ràdio.

Yangon

Ahir vam arribar a l'antiga capital de Myanmar, Yangon. Havíem quedat al migdia amb els dos nois de BCN, el Lluís i el Víctor, per dinar junts i després agafar un taxi cap a l'aeroport de BGK. Al cap d'una bona estona de fer cues al control de passaport i de seguretat vam aconseguir agafar el vol que ens va portar fins a Yangon. A les 8 arribàvem a l'Hotel Whitehouse i només ens va donar temps d'arribar-nos fins a China town per fer uns fideus i passejar-nos per les paradetes de carrer que sembla que no tanquin mai.

Vam decidir que era massa aviat per anar a dormir i per matar el temps ens vam ficar a jugar a cartes a la terrassa de l'Hotel. Entre partides de Dumbul (el joc que vam aprendre durant el trekking dels Annapurna) vam conèxer una dona anglesa que ens va estar explicant que havia estat 8 anys de la seva vida meditant al Nepal, just al monestir budista que vam visitar a Kathmandú (és que el món és un panyuel). A la 1 ens ficàvem al llit.

Avui, havíem de fer el canvi de USD a Kyats, comprar els bitllets de bus per anar a Kalaw i visitar la Pagoda de Shwedagon. Les dues primeres tasques les hem fet acompanyats d'en Moung Moung, un senyor que ens hem trobat pel carrer i ens anava explicant la seva vida i dirigint-nos als llocs on volíem anar. Hem fet el canvi de diners al sector musulmà dels canvistes perquè els indis no ens han fet bona pinta. El tema del canvi de moneda a Myanmar és tot un xou: el canvi real és de 400 kyats per cada USD, mentre que al carrer és d'entre 840 i 900 kyats per USD. Per tant, la gràcia està en trobar un canvi prou alt però un tio que sembli honrat perquè no et mangui algun bitllet durant el canvi. Voltant pel centre, els canvistes assalten els turistes per intentar conseguir dòlars i es passegen amb feixos enormes de bitllets pel carrer.

De la Shwedagon Pagoda, no cal dir res més a part que és una construcció de 98m d'alt, folrada d'or, amb pedres precioses incrustades i que es veu des de tota la ciutat. Un lloc de culte budista amb una gran activitat de dia i de nit.

Bangkok. Com definir-la?

Amb només dos dies per aquí encara no tenim eines per donar-li un adjectiu ajustat, però la "demo" que hem vist fins ara tampoc ens ho posa fàcil. Vam arribar-hi abans d'ahir al vespre-nit i, tot i ser fosc, vam flipar amb la magnitud de l'aeroport de Bangkok. Per dir que és d'allò més modern i que la T1 del Prat seria un mosquit al seu costat. Venint de l'Índia i Nepal, això és com una ciutat futurista de videojoc. Autopistes de 6 carrils, tots els taxis i tuc-tucs tunning, cases de fusta de planta baixa al costat de gratacels immensos, trens aixecats, un pont que ens recorda al nou de Lleida (x10) però sense suports, gent de negocis, guiris i venedors ambulants de menjar amb barret de palla.

Nosaltres ens hem allotjat en una caseta 100% de fusta super tranquil·la a uns minuts caminant del caos de Khao San Rd. El dia d'ahir el vam dedicar íntegrament al visat de Myanmar. Vam voltar agències i vam acabar fent cua a l'embaixada de Myanmar omplint impresos i enganxant fotos. Allí vam conéixer dos catalans, un de Barcelona i l'altre de Brasil, que estaven com nosaltres. Després de subornar al funcionari, vam aconseguir que ens féssin el visat per la tarda i no pel dimarts, com ens havien dit. Vam comprar els vols amb ells per demà a la tarda i vam deixar lligat el tema Myanmar.

Avui, dia de bancs i canvis de moneda, hem fet una mica de turisme a la tarda. Hem anat amb el taxi fluvial fins a What Pho per veure el Buda reclinat més gran de Tailàndia (46m de llarg i 15m d'alt) i ens hem passejat per tot el recinte durant una bona estona, veient un munt de temples i representacions de Buda.

Demà, festa nacional de Tailàndia per ser l'aniversari del rei, marxem cap a Myanmar on hi passarem uns quants dies, fins el 19, que tornem a Bangkok. Ja veurem quin accés a internet ens deixen tenir allí!