Kathmandu i Bhaktapur

Ahir vam arribar a la capital del Nepal: Kathmandu. Vam dir adéu a Pokhara, al Lobsang, a la Dolma i a la gent del Butterfly, Govinda i companyia, i fins una altra. Vam agafar un microbús i ens vam plantificar a Kathmandu, això sí fent una parada forçosa per canviar la pastilla del freno. Tot normal.

Aquí ens hem ubicat al Thamel, un barri completament guiri i farcit d'oferta turística i botigues. Costa trobar un lloc fora d'aquí, què hi farem! Hi passarem 4 dies, fins al 2 de desembre que volem cap a Bangkok si tot va bé.

Ahir vam anar a fer-nos el passi per la plaça Durbar, que és necessari simplement per creuar-la o passejar-hi. Les places Durbar, des de les quals es regnava i on es coronaven els reis, són típiques d'aquí i es caracteritzen per estar farcides de temples i templets un al costat de l'altre, que tenen molts guarniments de fusta i moltes figures de déus. La vall de Kathmandu és la que concentra més patrimoni de la humanitat de tot el món. Per això, aquests dies que tenim per aquí aprofitarem per visitar-ho al màxim.

Avui, després de consultar els resultats de les eleccions de bon matí, hem anat a Bhaktapur, una ciutat a 6km de Kathmandu que és la que conserva millor l'arquitectura medieval newar de la zona. L'entrada és carilla, però val la pena per poder passejar-se per la plaça Durbar i pels carrerons de la vora, tots empedrats, i on s'hi pot veure com fan ceràmica artesanalment.

Després de voltar per Bhaktapur, hem agafat un altre bus per pujar al temple poc visitat de Changu Narayan. És un temple molt tranquil, amb bones vistes sobre la vall i que estava ple de nens de les escoles de la vora. Allí hem dinat i hem tornat cap a Kathmandu, on hem fet una passejadeta llarga per tornar a l'hotel abans de sopar. Aquesta nit intentarem camelar-nos als del bar de la vora perquè a la matinada ens deixin veure el Barça-Madrid.

Post curiositats setmanes 3 i 4 (Trekking dels Annapurna)

1. Als lodges que hem anat fins ara hi ha dos denominadors comuns:

a) la hot shower 24h

b) els tancaments

a: els poblets que anem passant tenen una estructura ben curiosa. A part que les cases estan força desperdigades, gran part de les construccions són lodge&restaurant destinats als trekkers. A gairebé tots els cartells s'hi pot llegir "solar hot shower". I això de solar és ben bé tal com sona: si hi ha sol hi ha aigua no-freda; sinó, hi ha aigua congelada. El segon dia vam tenir sort i la dutxa va ser tèbia tirant a semi-polar, i el tercer dia, que de sol n'havia fet una mica més, ens van assegurar que tenien aigua calenta quan els ho vam preguntar. Com dos pardillos, ens en vam refiar i ens vam posar a la dutxa i vam saber què senten els pingüins quan van a la piscina.

b: l'altra cosa que tenen en comú aquestes casetes on dormim és que estan fetes com bonament han pogut. Les habitacions i totes les distribucions interiors solen ser de làmines de fusta tallades a peu de camí i col·locades directament al lloc sense assegurar-se si toquen entre elles o no. Així, si a fora bufa el vent, a dins l'habitació podem veure onejar les cortines. O si per exemple el de l'habitació de la vora tanca la cremallera del sac, no acabes de desxifrar si és ell o ets tu mateix.

2. Estones mortes. Diverses opcions:

- Joan fent castells de cartes. Màxim aconseguit: 6 pisos

- Els tres jugant a cartes durant hores

- Mirant la tele al menjador del lodge veient pelis de Bollywood i tots els guies i portejadors enganxats a la pantalla

- Escrivint el diari o dibuixant

3. Aquesta tarda hem fet una activitat d'allò més civilitzada: hem anat al cine a Manang. La pel·lícula que hem triat (per ser els primers d'arribar) ha estat "Into Thin Air", de subtítol "Death in Everest", basada en fets reals ocorreguts el 1996.

La tarda era freda i per sort el cine comptava amb una estufeta entre les grades. Perquè us imagineu el cine: és com un corral (sense el com) amb bancs de fusta folrats de pell de Yak, un llençol per pantalla i un projector de l'any de la pera. La decoració de les parets era futbolística i ens hem sentit com a casa al costat de l'escut del Barça. Tot pintava bé pels 8 assistents a la sessió fins que el noi ens ha dit que la làmpada del projector no tenia ganes de funcionar. Mentre esperàvem que ho arreglés, hem encés l'estufa que funcionava amb merda de vaca seca. Aquí s'aprofita tot!

Passada mitja hora i veient que el projector no tirava, ens han fet passar a una sala amb tele per començar a veure la peli. El lloc no tenia desperdici, perquè per arribar-hi hem hagut de fer un recorregut per darrere de cases i corrals i, un cop a dins, era com un mini-cine a la nepalesa farcit de cintes VHS.  Ens han servit crispetes i té calent i, als deu minuts de peli, ens han fet moure altre cop cap a la sala de "panavisión" perquè el projector ja funcionava.

La peli ja us la podeu imaginar: una expedició de 20 que en tornen 14 i mig i tots amb seqüeles de mal d'altura i congelacions. Molt adequada pel lloc on érem.

4. Com ja hem dit en alguna ocasió, per aquí dalt fot un fred que pela i quan marxa el sol no hi ha manera de treure's el fred del cos. No us penseu que als lodges tenen caldefacció, diguem que els més pijos tenen una estufa al menjador que només encenen a l'hora de sopar i para de comptar. Així que hem adoptat una tècnica per contrarrestar el fred infernal de l'habitació. Abans de dormir demanem que ens omplin una cantimplora amb aigua calenta que després utilitzem per escalfar el sac. Avui, però, hem tingut un petit contratemps. Degut a l'escalfor, la cantimplora metàl·lica s'ha dilatat i el tap de rosca ja no tapa. Sort que portem al damunt el kit McGyver i amb cinta aïllant farem un "apanyo". A títol de curiositat, quan diem que a l'habitació hi fa fred, hi podem posar números. Avui hem fet la prova de deixar el termòmetre del rellotge tota la nit fora del sac i al matí ens hem llevat a la mòdica temperatura de 6ºC.

5. Al Joan se li han ajuntat dues coses. D'una banda, que els pantalons de trekking li van una mica grans, de l'altra, que ha perdut uns quilets per aquí dalt. El resultat és que els pantalons li cauen i a les tres passes va tipus skater. Sort, un altre cop, del kit McGyver. Ha fet servir una d'aquelles gomes amb un ganxo a cada punta com a cinturó. Fa una fila que tant se val!

6. Aquesta curiositat l'hem batejat com "el joc del 5". És un joc de cartes nepalí que es diu Dumbul i que tothom, tothom hi juga, des de guies fins a portejadors o trekkers. Les normes poden tenir lleugeres variacions però és el joc estrella del trek i, evidentment, nosaltres també hi hem caigut i cada tarda li dediquem unes horetes.

TREKKING DELS ANNAPURNA (15 - 25 nov) II

PART 2: fins als 5416m

Manang (dia d'aclimatació)

Avui tocava dia de descans i aclimatació a Manang, que està a 3500m. Al matí ben d'hora hem marxat a fer una excursioneta al costat del glaciar del Gangapurna. La idea era pujar fins a 4000m per fer una aclimatació de cara a demà. Les vistes que hem tingut han sigut brutals: a la dreta, el pic del Gangapurna, amb el seu espectacular glaciar i el llac turquesa lletós als seus peus. Mirant a l'esquerra, en fila, els Annapurna III, IV i II, i al fons el Pisang Peak. Abans de dinar necessitàvem una dutxa, però en aquest hotel tenien el sistema d'aigua congelat, així que ho hem hagut de fer a cop de galleda d'aigua escalfada al foc i tirant a tebiona. Ha sigut molt dur perquè feia un fred de nevera. A la tarda, ha tocat rentar roba, comprar paper de WC i plenar aigua. Hem anat a visitar la casa de la mare del Lobsang, ens ha agradat molt veure com viuen i ens hem pres un cafè calent (el primer en un mes) a la teulada amb vistes al Gangapurna. Per rematar el dia, unes partidetes de cartes en una bakery on ens hem cruspit croissants, pastissos de xoco i formatge de yak. Manang és una "metròpoli" al mig de la ruta, ja ho veieu! 

Manang- Yak Kharka

Al 8è dia de ruta hem començat a pujar a alçades noves per nosaltres i sobretot pel nostre cos. Avui dormirem a 4000m. A partir dels 3500m qualsevol esforç costa bastant més que de costum, però anem fent. La caminada d'avui ha durat unes 3 hores i mitja i pel camí hem tingut una altra perspectiva espectacular dels Annapurna i companyia. Fa molta gràcia perquè si mires cap a un costat el paisatge recorda el Tossal d'Albatàrrec, però si mires a l'altre tens tres "moles" de 7000m amb neu. És súper raro.

Ja fa dos o tres dies que ens anem trobant els  mateixos a cada lloc, ja que les etapes a aquestes alçades són iguals per tothom. Així que hem arribat a Yak Kharka al migdia hem dinat i hem reposat una mica, també hem vist com uns homes jugaven a un joc molt estrany que no hem arribat a comprendre però ells s'hi jugaven força diners. També hem fet un berenar de senyors a cop de pastís de xoco i pastís de poma i a la nit hem estat a la vora del foc amb la guitarra i el Lobsang cantant abans d'anar a dormir.

Yak Kharka - Thorung Phedi

Avui 9è dia de ruta. Tocava sortir de Yak Kharka per arribar a Thorung Phedi, que està a 4450m. Quan ens hem alçat hem tingut la decepció que estava nevant i feia pinta de no parar durant una bona estona. Tot i així, hem fet les motxilles i hem baixat a esmorzar el nostre muesli amb poma i llet calenta. Llavors hem decidit fer el que fes tothom per anar amb gran grup. Així que al cap d'una estona la gent ha començat a tirar i nosaltres al darrere. Quan faltava una horeta justa per Thorung Phedi hem vist una clarianeta i una mica de sol, que ens ha animat bastant. Hem arribat a Thorung Phedi i, per sort, hi havia una estufeta sota la nostra taula!

A la tarda hem fet una sortida fins al High Camp, 400m més alt que l'hotel, per veure com ens adaptem a l'alçada, i després hem tornat a baixar a l'hotel per jugar a cartes i estar calentets.

Thorung Phedi - Muktinath

Desè dia de ruta. Avui era el clímax del trekking i el dia més dur també. Havent dormit a 4450m, havíem de pujar a 5416m per fer el coll i baixar fins a 3760m per dormir a Muktinath. Un panorama excitant! Tant excitant que el Joan tot just ha pogut aclucar l'ull fins a les 4.15h que ens hem alçat. A aquella hora us podem assegurar que fins i tot les pedres del camí dormien. Després d'un esmorzar exprés a base d'ous durs i torrades franceses, hem arrencat a caminar, evidentment amb frontals. Al cap de poc hem vist que no feien massa falta perquè la lluna ja feia prou llum i fins i tot ens deixava veure les muntanyes nevades al voltant. Molt xulo! Pujant, pujant, hem vist la sortida del sol entre gegants de 7000m i a poc a poc ens acostàvem a l'objectiu. I quan dic a poc a poc és que realment és a... poc... a... poc... A aquelles altures us podeu imaginar que posar un peu davant de l'altre no és tant cosa de cames sinó més aviat de pulmons. Notes que necessites respirar més vegades del normal per fer un esforç més o menys trivial. A més, feia bastant vent i encara ens apartava l'aire del nas. Tota una experiència nova per nosaltres! Després de 4h de costa amunt, hem fet "coll" a les 9h. 5416 metres!!! El més alt que hem estat a la nostra vida i, segons el mapa, el coll més gran del món. Allí, bojos d'alegria, hem fet un reguitzell de fotos: els tres junts, el joan i jo, amb senyera i amb bufanda del Barça, amb l'escut d'Albatàrrec improvisat, etc. També hem penjat un khatak (mocador blanc) per tota la família i amics i unes banderoles de pregàries a la nostra salut que esperem que durin molts anys allà dalt. Ens hem mirat el paisatge del voltant per grabar-lo a la retina i hem començat a baixar, deixant enrere el territori de Manang per entrar al del Mustang. En aquesta zona el paisatge canvia dràsticament. És sec, polsegós i sense ni un arbre. Davant nostre s'han alçat les muntanyes del Nilgiri i Dhauligiri i, amb aquest paisatge de fons, hem arribat a l'hotel del tiet del Lobsang, a Muktinath. Després d'una dutxa, aquest cop sí, calenta tirant a bullint, hem anat a fer un tomb pels temples budistes i hinduistes del poble que curiosament estan tots posats al mateix recinte.

Aquest vespre toca sopar de celebració: bistec de yak i de corder amb cervesa nepalí Everest.

PART 3: la tornada apoteòsica

Muktinath - Pokhara

La tornada ja vam decidir des del primer dia que seria amb transport públic terrestre i, d'aquesta manera, estalviàvem uns dinerets que ens volíem gastar en altres coses. El Lobsang ens havia dit que des de Muktinath a Pokhara eren dos dies però al final en va ser un. I quin un!!

El primer dels transports va ser un jeep mida XXL que ens va portar fins a Jomsom a pas de tortuga amb un conductor que no sabia agafar les curves. No us imagineu curves ràpides sinó més aviat la típica paella de pista forestal que has de fer dos maniobres per encarar-la.

A Jomsom vam conéixer una germana i el germà de la Dolhma, que són cosins del Lobsang. Vam fer uns tes a casa seva i, després de dinar uns noodles ràpids, a les 12 agafàvem un bus local que ens duria fins a Ghasa, on calia canviar de vehicle de nou. Van ser tres hores de clots i bonys, espadats i culs matxacats. 

A Ghasa, que ve a ser com el mig del no-res, vam decidir escurçar la tornada i, enlloc de fer nit a Tatopani, tirar directament cap a Beni i d'allí a Pokhara. El bus que vam agafar, també local, tardava unes teòriques tres hores més fins a Beni. Altre cop sessió de matxacada de culs i de caps, especialment perquè el conductor era un xiquet jovenet que no tenia gaire por de res. A mig camí ens vam trobar el que fins ara havíem evitat: un autobús avariat al mig (mig) de la carretera. Això, però, no va ser massa inconvient per seguir amb el trajecte ja que el nostre conductor va començar a treure les pedres de la vora del camí per fer-hi passar amb calçador el nostre bus. En aquell moment vam pensar que era un tio com Déu mana i que volia complir els horaris. I també vam pensar que els pobres del bus avariat eren uns pringats. Cap allà les 5 i mitja, quan ja començava a fosquejar, vam entendre perquè tenia tantes presses: l'autocar no tenia llums. Nosaltres, que anàvem al davant i teníem bona visibilitat, no patíem massa, però els nostres homòlegs del fondo anaven amb el cul ben apret (i no només pels sots). Quan ja no s'hi veia a quatre pams, vam fer-lo parar i va treure un fusible no sabem d'on que el Joan va aconseguir col·locar al lloc. I es va fer la llum! podíem continuar! A les 6 i mitja vam arribar a Beni i allí, després d'una bona estona discutint preus i transports, vam pujar a una furgoneta tipo Hyundai Uno però encara més gran que ens havia de portar de forma confortable, després de 3 hores de viatge, fins a Pokhara. El conductor de la furgo, al contrari que el del bus, vigilava moltíssim a cada clotet i pedra que trobava però, passada una hora, quan havíem deixat el camí i havíem entrat a l'asfaltat, va i surt un roc al mig de la carretera. Nosaltres el vam veure perfectament perquè també anàvem al davant, al costat del conductor, i vam pensar "l'esquivarà, perquè té espai i temps suficient". Però el conductor devia pensar "és un roc petit i la furgoneta és alta. Passaré". I hi va passar pel damunt. Es va sentir un "CRRRROC!" molt xungo i tots vam saltar com puces. Va parar immediatament i, mentre el Joan mirava per la finestreta, li vaig preguntar "què perd?" i em va contestar "òstia si perd". Allí vam saber que els pringats havíem passat a ser nosaltres. El roc havia foradat per tres llocs diferents el dipòsit de gasolina i allò rajava a preu fet. Un quadro. Li van fotre un tros de cinta americana i van conduïr 5 minuts més fins al mig de la foscor, on hi havia un garito petitet. Allí va començar el "bricomanía a la nepalesa", tot un espectacle. Pretenien tapar els forats amb sabó de mans fent-lo tipus plastilina i embutint-lo pel dipòsit. Després de trastejar durant una hora i mitja van decidir trucar un mecànic que al cap de mitja hora més ho va tenir solucionat. En resum, sortíem d'aquell antro a les 10 de la nit i arribàvem a Pokhara a les 12. Ja ho veieu que això dels desplaçaments és sempre una caixa de sorpreses.

TREKKING DELS ANNAPURNA (15 - 25 nov) I

PART 1: per sota dels 3500m

Pokhara  - Bhulbhule - Chyamche

El primer dia havíem quedat amb el Lobsang, el nostre guia, a les 9 per agafar un microbus a les 10 que va a Besisahar, però vam anar a esmorzar a la German Bakery i, mentre ens cruspíem 2 croissants de xoco i 2 hot chocolates, vam conéixer una parella catalano-andalusa molt macos i se'ns va passar l'estona volant. També ens vam acomiadar dels nostres colegues belgues i, finalment, no van ser les 10 sinó les 11 i vam haver d'agafar 3 busos diferents per arribar a Bhulbhule, on havíem de començar a caminar. L'últim dels busos, va transitar per un camí de rocs que més que una carretera semblava una trialera. Als sots i salts constants se li ha de sumar un fotimer de canalla petits que sortien del cole i van envaïr el bus i les faldes dels que estàvem asseguts.

L'endemà a les 7 i pico ja estàvem caminant (per fi!). El muesli amb fruita i llet ens va donar força energies. El paisatge del primer dia de caminar va ser essencialment format per camps d'arròs i vegetació selvàtica. Un plat combinat difícil de païr tenint en compte que el nostre objectiu era creuar un coll de 5416m. A part dels camps d'arròs, també vam veure un munt de tamarrets anant cap a l'escola. En un dels pobles en vam sentir plorar un a "grito pelao" i a mesura que ens hi vam aproximar vam veure que tenia la típica rabieta de "no vull anar al cole". Sa germana, expeditiva, li va fotre un garxot que es va sentir per tota la vall.

En una de les parades vam comprar mandarines, i el Lobsang, que és un bon negociador, en va comprar una bossa per 50 Rs. El dinar el vam fer a Syange, just després de creuar un pont penjant i a la nit vam dormir en un hotelet just abans de Chyamche, una mica amagat a mà esquerra dins la muntanya. El Lobsang ens hi va dur perquè just davant hi ha un salt d'aigua espectacular de 202m.

Chyamche - Danakyu

L'objectiu del 3r dia era arribar a Danakyu (2300m). El dia d'avui ha començat assolellat i ha acabat amb núvols. Igual que ahir, tot el trajecte l'hem fet per la vora del riu Marsyarigdi, que és de color blau turquesa lletós degut a les sals que provenen dels glaciars. És un riu molt cabdalós i amb força. Al llarg de tot el camí, aquests dies hem anat trobant trams de la nova carretera que ha d'arribar fins a Manang, segons el govern d'aquí a 6 anys. Veient com treballen i com és el terreny, creiem que en 6 anys no estarà acabada i, si ho fan, serà un suïcidi de carretera ja que veiem moltes esllavissades aquí i allà. Moraleja: falten enginyers de ponts i camins.

El ritme de caminar és bo: anem lleugerets. Per cert, el Joan va trencar un dels pals de caminar a la primera hora del primer dia. Tot un rècord! Diu que no en vol utilitzar només un perquè sinó es descompensa, així que farà cames.

Ens anem creuant portejadors que baixen, més carregats que les mules, que també ens acompanyen durant el camí. Van malt vestits, carreguen gairebé tot el pes amb el cap i per calçat només porten unes tristes xanclilles. Fa cosa de veure.

Després de la parada de dinar, ha semblat que la vegetació començava a canviar per un paisatge més alpí: els pins, diferents als de casa nostra, comencen a treure el cap.

Danakyu - Chame

Avui la caminada era senzilleta: 4h fins a Chame. Després de quedar-nos adormits pel matí, hem esmorzat el nostre muesli amb poma i llet i hem encarat la pujada fins a Timang. Allí hem fet parada a casa d'uns familiars del Lobsang que ens han preparat un té tibetà (és salat!). La resta del camí no ha tingut res més d'especial, a part del temps. Ja ens hem aixecat amb el cel tapat i, a mesura que hem anat pujant, el vent i els núvols s'han intensificat. Just abans d'arribar Chame ens hem creuat un grupet de dues noies i dos guies; un d'ells ens ha explicat que reculaven. Venien de Pisang i ens han dit que ha estat nevant durant 5 dies al Thorung Pass i que hi feia molt fred. Un mica alarmista, ens ha dit que hi havia gent malalta a dalt, que un l'havia palmat i que els helicòpters i avions no podien arribar-hi. Nosaltres, evidentment, ens hem cagat en tot i de moment intentarem arribar fins a Manang. Així, segons com estigui, girarem cua cap a Pokhara.

Chame - Lower Pisang

El cinquè dia ha començat una mica més tard que de costum: a les 7 enlloc de les 6, i entre núvols i cel blau hem pogut veure primer l'Annapurna II i després el 4. Són imponents, igual que el torb que s'aixeca als cims. Això vol dir que ens espera fresqueta de la bona! El camí ha estat curtet, només 4 hores, i tot i anar de passeig encara hem arribat dels primers al Lodge. Avui dormim a Lower Pisang, en un hotelet 100% de fusta de pi a 3200m amb un munt de trekkers més. Els nepalesos no saben què són els bons tancaments, perquè entre fusta i fusta ens hi passa el dit i ens podem dir bona nit amb els de l'habitació de la vora sense alçar gaire la veu.

Lower Pisang - Manang

Avui era el sisè dia. Ens hem alçat forçadament pel soroll que feien la resta d'hostes de l'hotel, però la recompensa ha arribat només sortir del sac: feia sol i el cel era clar! Hem esmorzat 2 pancakes, que vénen a ser 2 creps gruixudes i humides, i hem encarat el camí cap a Manang. Avui és el primer dia que hem caminat amb pantalons llargs i també el primer dia que hem xafat neu. De fet, aquesta nit ha nevat una mica allà on érem. Avui ha estat un dia espectacular de bon principi perquè la visibilitat era immillorable i la magnitud de les muntanyes nevades també. Hem pogut veure el Pisang Peak, una muntanya com le que dibuixem de petits, i després de deixar enrere Humde hem vist l'Annapurna III, imponent. Allí ens hem desviat del camí normal per creuar el riu i anar a visitar una l'escola primària tibetana de Humde. Tenen el pati més brutal i envejable del món, amb el Pisang Peak i l'Annapurna III de fons, en una zona de silenci i pau com no n'hem vist fins ara. Era l'hora del pati i hem pogut entrar als dormitoris on viuen, a la cuina i a la sala d'estudi. D'allí hem continuat caminant fins a Bhraka, a 30 min de Manang, on hem fet parada a casa d'un amic del Lobsang. Ens hem refet amb uns tes i unes pastetes i també hem provat un altre te tibetà, una poma de la zona i patates de Manang. Tot boníssim. Després d'una estona molt agradable hem anat a Manang, on hens hem instal·lat i dinat amb vistes al Gangapurna. Aquesta tarda anirem al cine.

Pokhara

Ja fa 3 dies que som a Pokhara i 5 que vam creuar la frontera nepalí. En aquest país hem tingut la gran sort d'entrar-hi de la mà d'uns companys de viatge belgues molt macos. Ja us els vam presentar al post de Bye Bye India, ja que vam compartir aquell hermós viatge amb ells. Un d'ells, l'Eddy, fa 11 anys que ve al Nepal i, juntament amb la seva parella Françoise, tenen apadrinada una noia tibetana. Es diu Lhakpa Dolma i té 24 anys. Sempre que han vingut a Pokhara s'han hospedat al Butterfly Lodge, on nosaltres també estem dormint, i on ens estan tractant com a casa. L'amo d'aquest hotel, en Govinda, i la seva família també tenen una fundació per als nens desfavorits, que duu el mateix nom que el Lodge, i fan una bona feina. L'Eddy, la Françoise, en Wim i en March ajuden tant com poden aquesta fundació i també un orfenat a Kathmandú, a part d'apadrinar aquesta noia i una altra família.

Avui hem passat gairebé tot el dia amb la Dolma i la Françoise. Primer hem anat a fer els tràmits per entrar al parc de l'Annapurna (el cosí de la Dolma ens farà de guia) i després hem anat al Tashiling Tibetan Camp, que és on viuen. Aquí a Pokhara hi ha més d'un camp tibetà, on hi viuen els refugiats d'aquell país. Els qui naixen en aquests camps tenen nacionalitat tibetana, i no ho tenen fàcil per fer negocis o per sortir d'aquí.

Al camp hem estat a casa seva, i ens han ensenyat com viuen. Hem conegut la seva mare, una germana i un nebot, i ens ha parlat de la seva família. Són molt hospitalaris. Al camp també fabriquen catifes a mà que després venen als turistes o a botigues del Nepal i, pel que ens han explicat, la majoria dels diners que guanyen els fan venent collarets i altres records a les paradetes del camp durant la temporada de turistes. Amb això, i amb l'ajuda de tota la família, van passant. També hem entrat al monestir budista del camp i al "Devil's fall".

A la tarda hem estat preparant les motxilles i ultimant detalls amb el Lupsang, el cosí de la Dolma, que serà el nostre guia els propers dies.

Així doncs, aprofitem aquest post per dir-vos adéu fins d'aquí uns 15 dies. Demà comencem el trekking dels Annapurna i estarem incomunicats d'internet, és a dir, "no news, good news".

Post curiositats Setmana 2

08/11/2010

Després d’un trajecte de 800 Km amb tren, hem arribat a la Holy City of India: Varanasi. Ens hem relaxat una estona a l’Hotel Elena (ja sabem que el nom té tela) i ens hem disposat a baixar fins al Ganges per unes de les escales d’accés – no aptes pels qui pateixen vertigen. Hem anat de Ghat en Ghat o, altrament dit, de templet en templet, per la vora del riu fins que un home amb pinta de fakir s’ha plantificat davant meu (Joan) preguntant-me “where are you from?” i agafant-me de la mà al mateix temps. Jo, que no sabia de què anava “l’asunto”, i veient-li la cara de bon samarità, l’he deixat fer. Ha començat a fer-me un massatge que ha resultat ser “integral”: dits, cames, cap, espatlles i esquena. El tio, tot i ser més esquifit que un mosquit, m’apretava els músculs com qui amassa la pasta per fer pa. 

Durada del massatge: 20 min

Preu del massatge: 60 Rs = 1€

Resultat del massatge: estic matxacat

09/11/2010

Avui tocava fer bugada. Després de 6 dies a l’Índia era convenient netejar la indumentària, més que res per rebaixar pes (pels que no ho heu pillat, rebaixar pes vol dir treure la merda incrustada de pantalons i samarretes). Al descobrir que a l’hotel rentaven roba, hem decidit deixar-los lo més xungo: 2 texans (25 Rs/u.) i 2 samarretes (15 Rs/u.). La resta, roba interior,mitjons i alguna coseta més, li ha tocat a un servidor, que fent ús de la pica del labavo i del sabó de casa de la Sabel, he pogut tornar els colors originals a les prendes. L’estenedor improvisat a l’habitació ho corrobora.

10/11/2010

Veure post Bye Bye India, que ja té prou tela.

11/11/2010

Aquesta curiositat l’hem batejat amb el nom de “pluja d’insectes”. Ens ha succeït a l’hotel Glasgow de Bhairawa, prop de la frontera entre Nepal i Índia. L’hotel estava “molt bé” (tenia aigua calenta i paper de WC i fins i tot un sabonet de mans) però tenia una petita extravagància: estava totalment envaït per insectes de diferent naturalesa. No pas de cuques fastigoses sinó més aviat d’insectes graciosos i variats. Estant a l’habitació o a la recepció de l’hotel ens va venir al cap la frase del Forrest Gump que diu “es como una caja de bombones: nunca sabes lo que te va a tocar!”. I realment era així: ara impactava un petit escarabat volador, ara et saltava un plegamans a la cama, o bé se t’enganxava un gros insecte taronja volador a la samarreta, o bé et trobaves cuquetes saltarines verdes al clatell, o bé se’t passejaven tres grills per la falda, o una papallona enorme es posava damunt el portàtil... en fi, tot un espectacle de la naturalesa concentrat dins un hotel.

12/11/2010

La curiositat d’avui no és nova, perquè dels autobusos ja us n’hem parlat algun cop, però d’avui direm que hem fet 150 km aprox amb 8.30h encabits dins un bus local amb uns quants passatgers al sostre, que encara no sabem si n’hem perdut algun per les corbes de la carretera de muntanya que arriba a Pokhara.

13/11/2010

Aquesta anècdota és "typical tamarros", és a dir, d'aquestes flipades que de tant en tant ens fem nosaltres i que no sempre acaben com esperem ^_^

Tenint al cap el trekking dels Annapurna, i sabent que veníem de no fotre res d'esport en tot el dia des de feia setmanes, el divendres ens vam plantejar de sortir a córrer l'endemà de bon matí. Vam fixar-nos una meta: la pagoda de la pau mundial, que està a uns 6km de l'hotel on som i la particularitat que trempa com 5 o 6 tossals junts. Per no carregar pes, no ens vam endur res més que els keds i la clau de l'hotel. Quan ja portàvem tres quarts d'hora esbufegant, ens vam adonar que no portàvem aigua i que no teníem un puto duro a les butxaques. Per sort, i per aquelles casualitats de la vida, quan vam ser dalt de tot hi havia... una font!! La vam rebatejar com "aixeta miraculosa" perquè sense aquella aigua no sabem pas com haguéssim tornat a baixar. Moraleja: quan surtos de casa surt cagat, pixat, menjat i amb cuartos a la butxaca.

14/11/2010

Avui hem anat al Tashiling Tibetan Camp. Ens trobàvem mirant una paradeta de collarets que fan allí les dones. Totes estaven descansant durant la parada del migdia fent un pic-nic quan s'ha començat a aproximar un grupet de turistes xinesos. Llavors, una d'elles ha agafat una campana i l'ha fet sonar ben fort cridant (en tibetà) "JA SÓN AQUÍ!!! TOTHOM ALS SEUS LLOCS!!". I ja les veus a totes plegant bàrtols i corrent cap a les paradetes i botigues. Ens hem fet un fart de riure i elles quan ens han vist, també.

ÍNDIA: dades pràctiques

Diners:

• Si viatgeu des d’Anglaterra i teniu pensat anar a l’Índia, no bescanvieu rúpies índies perquè el Regne Unit en té prohibida la seva circulació. Suposem que és degut  al seu aspecte, els bitllets són bastant semblants als de la lliura.
• Es poden canviar diners a tots els aeroports de l’Índia, però aconsellem que sigui una quantitat reduïda si no es volen perdre moltes rúpies amb la transacció. El canvi dels aeroports acostuma a ser dolent. Prova d’això ho corroboren les 57INR/€ que vam aconseguir a l’aeroport de Delhi front les 62INR/€ que ens van donar a una oficina de canvi a la zona del Main Bazar al costat de l’Estació de Trens de Nova Delhi.

La gent:

• Primer desconfia, després desconfia i finalment torna a desconfiar. Quan t’ofereixen algun servei pel qual tu estàs interessat, és bastant convenient que no diguis que sí al primer perquè té la claven.
• Són bastant pesats amb els guiris, bàsicament perquè a les grans ciutats l’afluència és notable i hi deixem força diners. S’han de negociar a la baixa tots els preus, de l’ordre d’un 25%.
•  Si es té algun dubte sobre la direcció a seguir o on es troba tal lloc o tal hotel, pregunteu als policies que porten un uniforme de color marró tirant a caqui. A nosaltres ens va funcionar sempre. 

Hotels:

Delhi Namaskar Hotel: Al Main Bazar a 3min de la ND Train Station. 400INR/hab. 

Agra Sheela Inn: A 800m del Taj Mahal per la carretera de la porta Est. 600INR/hab. (Si hi ha lloc a l’Hotel Sheela millor perquè es més acollidor i està a 1min de la porta Est).

Varanasi Elena Hotel: just al costat del Ganges i a 3 min del Ghat principal. Les habitacions amb vistes al riu són més cares. Nosaltres vam agafar-ne una sense vistes per 400INR. Té un restaurant a la terrassa amb vistes al Ganges.

Desplaçaments:

• Els desplaçaments amb tren estan molt bé relació servei i preu. S’ha de tenir present que hi ha molts tipus de bitllets segons classes. Nosaltres vam optar per la Sleeper Class, una de les baratetes. No és còmoda però en trajectes llargs et pots estirar. Per saber-ne més sobre els trens indis consulteu la pàgina següent: http://www.seat61.com/India.htm
• S’han de reservar/comprar els bitllets amb força antelació si no es volen tenir sorpreses. No es poden comprar els bitllets per Internet a no ser que tinguis un compte bancari del que indiquen (no són cap dels nostres habituals). Per reservar els bitllets s’ha de recórrer a la International Tourist Bureau. A Delhi està a l’estació de trens de ND a la primera planta (no feu cas a cap persona de fora de l’estació que us indiqui on és l’oficina o que aquesta ara s’ha canviat de lloc; tot es fals.)
• Els busos locals són una alternativa sempre i quan la distància a recórrer no sigui molt gran (si coincideix amb alguna festa local o estatal, oblideu-vos del bus perquè van a rebentar).

Delhi-Agra: Tren (Sleeper Class/3h/140INR/pax)

Agra(Tundla)-Varanasi: Tren (Sleeper Class/11h/245INR/pax)

Varanasi-Sunauli: Tourist Bus (11h/500INR/pax)

Bye Bye India

Finalment, ahir va arribar el moment de dir “Bye Bye India”. Per sortir del país i anar a trobar la frontera amb Nepal vam decidir agafar un bus. Hi ha moltes agències que ho ofereixen, però vam optar per reservar-ho des de l’hotel mateix. El preu estàndard són unes 500 Rs per cap fins a Sonauli (població fronterera), però el tio de l’hotel ens va cobrar 650 Rs – cansats de regatejar vam acceptar perquè la comoditat de no haver de buscar nosaltres els tiquets ens va semblar que s’ho valia. Ahir al matí, doncs, a les 7.00 ja érem al “Paul Travels”, on hi vam arribar amb un tuc-tuc que no sabia massa bé on anava. Amb la son infinita, ens van revisar els bitllets i ens van dir que ens esperéssim al costat d’un temple, en unes cadiretes, que l’autobús sortia d’allà. Alguns, els que anaven més lluny, tenien dret a esmorzar. Nosaltres, evidentment, no. I encara sort, perquè la nit abans a mi ja m’havien agafat certes cagarrines i la meva activitat intestinal no era l’apropiada per esmorzar allò. En resum, que amb dos fortasecs i poca cosa més a l’estómac, vam esperar pacientment l’autobús. Mentre esperàvem, vam conèixer un grup de 3 homes i una dona belgues que feia 11 anys que anaven al Nepal i s’ho coneixien com si fos casa seva. Vam passar l’hora  i mitja que faltava per marxar intercanviant mails i, sobretot, nosaltres prenent apunts dels trucs i recomanacions que ens van fer (un tresor!! Us ho puc assegurar! Eren una gent molt i molt maca i de seguida ens vam entendre. Amb ells ens trobarem a Pokhara). A les 8.20h aprox, ja érem força persones concentrades al lloc en qüestió darrere el temple. I llavors veiem arribar el nostre mitjà de transport: 2 tot terrenys destartalats. Com no podia ser d’altra manera, els indis ens havien de “fer la pirula” fins a l’últim moment!. Potser us direu: no està tan malament, no? El cas és que érem 21 persones comptant els dos conductors per cada vehicle.

Amb cara de rucs flipats, vam veure com, fent ús de quatre sons guturals, ens van carregar les motxilles al sostre dels cotxes i ens van entaforar 10 persones en un jeep i 11 a l’altre. Sí, us ho podeu creure. El Joan i jo anàvem asseguts a la part del darrere d’un dels cotxes amb un altre tio mig marejat i amb un dels conductors que no parava de tossir. Un cromo.

Així, us faig un resum del nostre cotxe.

Primera fila: conductor esquifit que tan aviat mirava la carretera, com la roda, com el cotxe del darrere, com comprava als bazars que passava sense deixar de conduÏr, com conduïa amb la porta oberta + una parella de polonesos flipadets de les curses de muntanya tope equipats i seriosos com una mala cosa. Segona fila: el tercer polonès que faltava, llarguerut i prim, hiper flipat de les curses de muntanya, amb el GPS tot lo rato i encara més orc + un noi de cabellera arrissada que viatjava sol + un noi alemany que viatjava amb el que anava darrere. Cul del cotxe: el Joan acurrucat en un lateral sense possibilitat de massa moviments + jo amb els fortasecs i un estómac que semblava una rentadora + el pobre noi alemany que tenia suors fredes i estava com una sopa + el 2n conductor mig guarret que no parava d’estossegar i s’anava adormint a sobre el pobre noi marejat.

A l’altre cotxe hi anaven els nostres amics belgues (tots passaven dels 55) + 2 japonesos + encara un altre polonès + una parella gran índia + 2 conductors indis.

Com us podeu imaginar, ens vam sentir tope estafats. Allò que penses “mecagonlosindisdedéu!”. Per més inri, la carretera estava feta a l’estil del país, és a dir, plena de clots i bonys, i els indis condueixen de forma realment temerària perquè per ells no hi ha carrils, només obstacles a evitar (carros, vaques, bicis, rickshaws, persones, camions, tractors, parades de mercat...). Per il·lustrar aquest punt hem penjat el vídeo de sota. Només un apunt per veure la filmació: a l’Índia es condueix per l’esquerra [nois, tenim una connexió molt lenta i no podem penjar-lo. Des de Pokhara ho tornarem a intentar perquè no té desperdici!]

Bé, seguim amb el relat. A tot aquest quadre que us he definit, li heu d’afegir de banda sonora la música xumba-xumba índia que portava el nostre amic conductor. Doncs vam estar així, sense poder gairebé ni moure’ns i fent bots amunt i avall pels clots un fotimer d’hores. No podíem incorporar-nos massa perquè els caps tocaven al sostre del cotxe i amb els sotracs era un esport de risc. La meva panxa anava notant els efectes de la postura fetal forçada i la meva mala llet com us podeu suposar també anava incrementant. Quan ja no podia més de la tos d’aquell pesat que tossia al clatell del noi marejat, li vaig dir al Joan “ara li fotria una patada a aquest tio...!”. Pobre Joan.

A més de carretera també vam fer algunes parades. La primera, als 5 minuts d’haver sortit perquè els conductors volien prendre’s un té (¬¬). La segona, al cap d’unes 3 hores perquè volien fer pipí. La tercera, que seria el dinar, davant d’unes parades de fruita d’un poble per comprar quatre plàtans en 1,5 milliseconds i tira que te va. La cinquena, altre cop per fer pipí (evidentment, les dones no vam fer cap dels pipís). I la sisena i última, a 2 hores d’arribar a la frontera per menjar consistentment (evidentment, jo ni menjar ni històries. Com una sopa!).

En l’últim tram es va començar a fer fosc i la cosa ja semblava tètrica del tot. El pobre noi marejat va començar a vomitar per la finestra, amb el cap penjant i anar traient i els tios no van parar. Finalment vam arribar a Sonauli de nit. Havíem tardat 10h en fer un trajecte de 325 Km. Velocitat mitjana: 32,5 Km/h. Eren les 18.30h aprox. El tio al baixar les motxilles encara ens va dir si li donàvem propina. Li vaig soltar un improperi en català i em vaig quedar tranquil·la. Llavors, tot fosc, pel mig d’una ciutat fronterera, arrossegant les maletes fins al lloc d’immigració (4 tios darrere una tauleta al mig del carrer amb formularis i bolis), tota la gent mirant-nos, els típics estafadors rondant els guiris allí empudegant, nosaltres més perduts que un pingüí en un garatge... bueno! Després d’aquest via crucis, vam aconseguir el segell de sortida de l’Índia i vam anar caminant fins a la frontera. Un cop al costat Nepalí, ens van fer el visat al moment, amb una rialla a la boca, i ja amb uns altres aires. Sembla increïble el que pot fer una simple barrera!! Allí se’ns va obrir el món quan vam veure un cotxe amb dos nois que deia “Ms LAIA, Hotel Glasgow Bhairawa”. Ens havien vingut a recollir! Welcome to Nepal.

Avui hem fet nit a Bhairawa. Els de l’hotel són molt macos. Hem passat el matí visitant Lumbini, lloc de naixement de Buda, i a la tarda hem fet migdiada. Demà ens esperen 8h més de bus (aquest cop sí) fins a Pokhara (8h per fer 150 Km aprox!!).

Au, si heu arribat fins aquí sou uns campions perquè aquest post és un rollo patatero!!

Dos dies per Varanasi

A la ciutat sagrada de Varanasi li hem dedicat dos dies. Vam arribar-hi amb tren ahir de bon matí després de 10h + 2h de retard amb tren. El tren una odissea, però ara no ho descriurem.

Varanasi, sota el nostre punt de vista, té dues maneres de ser passejada: la primera, resseguint el Ganges (Ganga, li diuen ells) i anar de Ghat en Ghat veient els diferents rituals. La segona, per dins de la ciutat pròpiament dita, visitant els temples que té.

Ahir vam fer-ho de la primera manera. Després de trobar un hotelet (Hotel Elena) molt correcte al costat del Rana Ghat, súper cèntric, ens vam dutxar i vam esmorzar a la terrassa veient el Ganges. Després vam dedicar el matí a caminar de Ghat en Ghat i observant la gent. Alguns es banyaven al riu per purificar-se, d’altres rentaven la roba i estenien els saris de colors a les escales i baranes, alguns s’ensabonaven de cap a peus per fer-se nets, d’altres seien al costat del Ghat i pintaven el tercer ull en colors vius amb pigments naturals a d’altres persones, d’altres simplement no feien res o bé seguien els turistes. Vam arribar-nos caminant fins al Manikarnika Ghat, que és el principal lloc de cremacions. Les 24h del dia hi ha cremacions i l’activitat a l’entorn és constant. Realment als nostres ulls impacta.

Al vespre vam agafar una barqueta per als dos i ens van portar altre cop pel riu (de nit no es veu tan brut). Al Ghat principal, Dashashwamedh Ghat, hi feien un espectacle i ens hi vam estar una estona mirant-lo des de l’aigua. Uns Bramans (no sé si s’escriu així) feien danses amb foc i feien sonar campanes i molta gent deixava anar espelmes que suraven pel riu. Després vam veure el crematori, aquest cop de nit i des de l’aigua, i vam tenir la sort de sentir una explicació detallada sobre tot el ritual i els diferents simbolismes per gentilesa d’una barca amb un grup organitzat de castellans.

Avui, per contra, hem fet la passejada per dins la ciutat. Amb el tuc-tuc del Carlos (es fa dir així pels guiris from spain) hem vist diferents temples de la ciutat i ens ha fet una explicació d’alguns dels déus i símbols principals de l’Hinduïsme. També ens ha dut al barri musulmà on teixeixen la seda i on fan les famoses prendes de seda de Varanasi.

Avui al vespre hem tornat a baixar al riu a veure els Bramans, aquest cop de més a la vora. El públic era una mescla entre indis d’aquí i d’arreu i occidentals carregats amb càmeres reflex.

Demà al matí a les 8.30h marxem ja cap a la frontera amb Nepal. Agafarem un autobús d’unes 11h que ens ha de portar a Sanauli, on creuarem la frontera a peu i pagarem el visat, abans de fer nit en alguna població fronterera i propera a Lumbini, lloc de naixement de Buda.