Bye Bye India

Finalment, ahir va arribar el moment de dir “Bye Bye India”. Per sortir del país i anar a trobar la frontera amb Nepal vam decidir agafar un bus. Hi ha moltes agències que ho ofereixen, però vam optar per reservar-ho des de l’hotel mateix. El preu estàndard són unes 500 Rs per cap fins a Sonauli (població fronterera), però el tio de l’hotel ens va cobrar 650 Rs – cansats de regatejar vam acceptar perquè la comoditat de no haver de buscar nosaltres els tiquets ens va semblar que s’ho valia. Ahir al matí, doncs, a les 7.00 ja érem al “Paul Travels”, on hi vam arribar amb un tuc-tuc que no sabia massa bé on anava. Amb la son infinita, ens van revisar els bitllets i ens van dir que ens esperéssim al costat d’un temple, en unes cadiretes, que l’autobús sortia d’allà. Alguns, els que anaven més lluny, tenien dret a esmorzar. Nosaltres, evidentment, no. I encara sort, perquè la nit abans a mi ja m’havien agafat certes cagarrines i la meva activitat intestinal no era l’apropiada per esmorzar allò. En resum, que amb dos fortasecs i poca cosa més a l’estómac, vam esperar pacientment l’autobús. Mentre esperàvem, vam conèixer un grup de 3 homes i una dona belgues que feia 11 anys que anaven al Nepal i s’ho coneixien com si fos casa seva. Vam passar l’hora  i mitja que faltava per marxar intercanviant mails i, sobretot, nosaltres prenent apunts dels trucs i recomanacions que ens van fer (un tresor!! Us ho puc assegurar! Eren una gent molt i molt maca i de seguida ens vam entendre. Amb ells ens trobarem a Pokhara). A les 8.20h aprox, ja érem força persones concentrades al lloc en qüestió darrere el temple. I llavors veiem arribar el nostre mitjà de transport: 2 tot terrenys destartalats. Com no podia ser d’altra manera, els indis ens havien de “fer la pirula” fins a l’últim moment!. Potser us direu: no està tan malament, no? El cas és que érem 21 persones comptant els dos conductors per cada vehicle.

Amb cara de rucs flipats, vam veure com, fent ús de quatre sons guturals, ens van carregar les motxilles al sostre dels cotxes i ens van entaforar 10 persones en un jeep i 11 a l’altre. Sí, us ho podeu creure. El Joan i jo anàvem asseguts a la part del darrere d’un dels cotxes amb un altre tio mig marejat i amb un dels conductors que no parava de tossir. Un cromo.

Així, us faig un resum del nostre cotxe.

Primera fila: conductor esquifit que tan aviat mirava la carretera, com la roda, com el cotxe del darrere, com comprava als bazars que passava sense deixar de conduÏr, com conduïa amb la porta oberta + una parella de polonesos flipadets de les curses de muntanya tope equipats i seriosos com una mala cosa. Segona fila: el tercer polonès que faltava, llarguerut i prim, hiper flipat de les curses de muntanya, amb el GPS tot lo rato i encara més orc + un noi de cabellera arrissada que viatjava sol + un noi alemany que viatjava amb el que anava darrere. Cul del cotxe: el Joan acurrucat en un lateral sense possibilitat de massa moviments + jo amb els fortasecs i un estómac que semblava una rentadora + el pobre noi alemany que tenia suors fredes i estava com una sopa + el 2n conductor mig guarret que no parava d’estossegar i s’anava adormint a sobre el pobre noi marejat.

A l’altre cotxe hi anaven els nostres amics belgues (tots passaven dels 55) + 2 japonesos + encara un altre polonès + una parella gran índia + 2 conductors indis.

Com us podeu imaginar, ens vam sentir tope estafats. Allò que penses “mecagonlosindisdedéu!”. Per més inri, la carretera estava feta a l’estil del país, és a dir, plena de clots i bonys, i els indis condueixen de forma realment temerària perquè per ells no hi ha carrils, només obstacles a evitar (carros, vaques, bicis, rickshaws, persones, camions, tractors, parades de mercat...). Per il·lustrar aquest punt hem penjat el vídeo de sota. Només un apunt per veure la filmació: a l’Índia es condueix per l’esquerra [nois, tenim una connexió molt lenta i no podem penjar-lo. Des de Pokhara ho tornarem a intentar perquè no té desperdici!]

Bé, seguim amb el relat. A tot aquest quadre que us he definit, li heu d’afegir de banda sonora la música xumba-xumba índia que portava el nostre amic conductor. Doncs vam estar així, sense poder gairebé ni moure’ns i fent bots amunt i avall pels clots un fotimer d’hores. No podíem incorporar-nos massa perquè els caps tocaven al sostre del cotxe i amb els sotracs era un esport de risc. La meva panxa anava notant els efectes de la postura fetal forçada i la meva mala llet com us podeu suposar també anava incrementant. Quan ja no podia més de la tos d’aquell pesat que tossia al clatell del noi marejat, li vaig dir al Joan “ara li fotria una patada a aquest tio...!”. Pobre Joan.

A més de carretera també vam fer algunes parades. La primera, als 5 minuts d’haver sortit perquè els conductors volien prendre’s un té (¬¬). La segona, al cap d’unes 3 hores perquè volien fer pipí. La tercera, que seria el dinar, davant d’unes parades de fruita d’un poble per comprar quatre plàtans en 1,5 milliseconds i tira que te va. La cinquena, altre cop per fer pipí (evidentment, les dones no vam fer cap dels pipís). I la sisena i última, a 2 hores d’arribar a la frontera per menjar consistentment (evidentment, jo ni menjar ni històries. Com una sopa!).

En l’últim tram es va començar a fer fosc i la cosa ja semblava tètrica del tot. El pobre noi marejat va començar a vomitar per la finestra, amb el cap penjant i anar traient i els tios no van parar. Finalment vam arribar a Sonauli de nit. Havíem tardat 10h en fer un trajecte de 325 Km. Velocitat mitjana: 32,5 Km/h. Eren les 18.30h aprox. El tio al baixar les motxilles encara ens va dir si li donàvem propina. Li vaig soltar un improperi en català i em vaig quedar tranquil·la. Llavors, tot fosc, pel mig d’una ciutat fronterera, arrossegant les maletes fins al lloc d’immigració (4 tios darrere una tauleta al mig del carrer amb formularis i bolis), tota la gent mirant-nos, els típics estafadors rondant els guiris allí empudegant, nosaltres més perduts que un pingüí en un garatge... bueno! Després d’aquest via crucis, vam aconseguir el segell de sortida de l’Índia i vam anar caminant fins a la frontera. Un cop al costat Nepalí, ens van fer el visat al moment, amb una rialla a la boca, i ja amb uns altres aires. Sembla increïble el que pot fer una simple barrera!! Allí se’ns va obrir el món quan vam veure un cotxe amb dos nois que deia “Ms LAIA, Hotel Glasgow Bhairawa”. Ens havien vingut a recollir! Welcome to Nepal.

Avui hem fet nit a Bhairawa. Els de l’hotel són molt macos. Hem passat el matí visitant Lumbini, lloc de naixement de Buda, i a la tarda hem fet migdiada. Demà ens esperen 8h més de bus (aquest cop sí) fins a Pokhara (8h per fer 150 Km aprox!!).

Au, si heu arribat fins aquí sou uns campions perquè aquest post és un rollo patatero!!