Fent família

Bé!! vam arribar a Bariloche el dia 26. Això de passar dos dies sencers dins el bus va ser una mica estrany... la gent anaven pujant i baixant a les diferents parades i nosaltres ens quedàvem al bus, una i altra vegada. I a més va ser súper raro això d'esmorzar, dinar i sopar al bus com si es tractés d'un avió, fer les necessitats al mini-wc del bus en moviment i batre el rècord de mirar pel·lícules seguides. En fi, una odissea tot plegat. Però va valdre la pena, perquè quan arribàvem a l'estació de busos de Bariloche ja vam veure que a l'andana ens esperaven l'Anton i els nens! Vam anar a casa i a la nit ja vam poder veure també a l'Anya. Va ser una passada, i en el fons semblava que no fes tant temps que ens havíem vist.


Aquests dies hem aprofitat per estar junts, prendre mate, fer les coses quotidianes, posar-nos al dia, desbrossar una mica el bosquesito i sobretot fer família. El primer dia ja vam anar al Lago Gutiérrez, on vam intentar pescar una mica però al final van acabar el Joan i els tres nens a l'aigua. L'Anton i jo ens vam quedar al sol fent un mate. El diumenge vam fer un asado i vam menjar "chorizitos" al jardí, que feia molt bon dia. I el dimarts, que vam anar a veure com entrenava l'Anton petit a bàsquet, vam conèixer la seva professora i vam passar la tarda amb ella que ens va portar fins al Bolsón i al Lago Puelo. Avui ens hem decidit a fer nosaltres el dinar: lasanya de verdures!

"Saltant" de quebrada en quebrada

Pels que no ho heu pillat, el títol era un "xist". I és que al sortir de Bolívia ens vam instal·lar a Salta per visitar les "quebradas" del voltant. A Potosí vam agafar un bus que ens portaria fins a la frontera, on vam arribar fets uns glaçons perquè van ser 10h de viatge al costat d'una finestra que no tancava bé i que deixava passar un fred gèlid propi de 4000 a 3000 m (que és l'alçada a la que vam estar tota l'estona). Tots els bolivians portaven mantes i vam entendre perquè. Jajaajajaja, quin parell de pardillos!

Un cop al límit de Bolívia amb Argentina, que és el poble de Villazón que a l'Argentina pren el nom de La Quiaca, vam creuar la frontera com a nosaltres ens agrada: a peu i de matinada. A les 7 del matí ja estàvem esmorzant facturitas a l'estació de busos de La Quiaca esperant per anar a Salta. Aquí els preus ja eren diferents. Què car comparat amb Bolívia! Vam comprar bitllets i a fer quilòmetres! El trajecte fins a Salta és preciós perquè es passa per tota la Quebrada d'Humahuaca, patrimoni de la Humanitat. Aquesta quebrada l'hem visitat a fons amb un tour d'allò més íntim: 4 turistes i la guia amb cotxe. És una quebrada preciosa, amb colors molt diferents i tots combinats amb formes creades per l'erosió que ho fan espectacular. També hi ha una part històrica de ruïnes de tribus pre-incaiques i incaiques.

Tampoc ens volíem perdre el Cafayate, i també l'hem visitat en grupet petit i amb cotxe. També és una combinació genial de colors i formes impossibles que culmina amb unes visites a un parell de bodegues de la ciutat i la corresponent degustació. Ens ha encantat!!

Ara som a l'estació de busos de Salta, en plan sense-sostre, esperant que es facin les onze de la nit per anar a un poble on, a les dues del matí, agafarem un bus que dura dos dies (!!!!) per fer 2500 km fins a Bariloche. Tenim unes ganes boges d'abraçar a l'Anton, l'Anya, la Jana, la Verònica i l'Anton petit!!!!

Sucre i Potosí

Probablement les dues ciutats més boniques de Bolívia i no fem cap descobriment perquè les dues han estat declarades patrimoni de la humanitat. Sucre és la capital constitucional de Bolívia i manté molts edificis de l'època colonial, per això passejar pels carrers d'aquesta ciutat recorda una mica les ciutats que tenim per casa nostra.

Potosí, com Sucre, també té molta arquitectura colonial i a més el valor afegit de les mines. Per fer una tast de cada, ahir vam visitar la Casa de la Moneda, un museu que antigament havia estat el lloc on es feien totes les monedes del país i part de sud-amèrica. Vam poder veure la maquinària original d'una de les etapes de fabricació en què el procés de laminat de la plata es feia amb una premsadora dissenyada a Àustria, fabricada a Espanya amb fusta d'alzina i portada peça per peça fins a Bolívia. 

Per continuar endinsant-nos a la realitat de Potosí avui ens hem ficat dins la Mina Rosario al Cerro Rico de Potosí. Aquesta ciutat té una tradició minera de més de 500 anys gràcies a la plata i altres minerals que dóna aquest cerro. Tant és així que cap al 1600, Potosí tenia 160.000 habitants, molt més que ciutats com París o Londres.

Abans d'entrar a la mina hem passat pel mercat dels miners a comprar coca i refrescs per oferir-los-els dins la mina. Allí hem pogut tenir a les mans dinamita, detonadors i metxes com els que utilitzen. Després hem passar pels "Ingenios", lloc on es processa per flotació el mineral que s'extreu de la mina. Ens ha deixat glaçats de la manera que treballen: la sala de reactius són quatre cubetes amb productes com cianur, o sulfat de coure fent tombs alegrement i caient en embuts de plàstic. D'aquí ja hem anat a l'acció i hem entrat a la mina per veure com treballen. Túnels estrets i a trams molt baixos i negats d'aigua, bigues que no inspiren confiança, pols a l'ambient, escales per anar d'un nivell a un altres, fred al principi i calor al fons, molta foscor, olor a laboratori de la uni i miners als racons més inhòspits empenyent vagonetes o triant el mineral. En resum una feina molt dura que aquí a Bolívia té unes condicions laborals molts precàries.

Tornen les Curiositats

Fent de mecànics entre llames

A partir de la frontera de Chile amb Bolívia ja vam anar amb 4x4. Era un Land Cruiser de l’any de la pera “pura mecànica” que va haver d’anar per camins que no eren res més que unes rodades pel mig del desert plenes de sots i rocs. Us podeu imaginar que els pneumàtics patien bastant. El cas és que en els dos dies que vam rodar abans d’arribar a Uyuni vam punxar unes 4 vegades amb el conseqüent canvi de roda. Lo millor de tot és que vam punxar tant la roda original com la que duien de recanvi, o sigui que vam anar desvestint un sant per vestir a l’altre i així anar fent. Però les reparacions automobilístiques no van acabar aquí. Al mig d’una plana immensa, rodejats de llames guarnides amb cintetes de colors, el cotxe va decidir que no tirava més. I allà ens vam parar i vam haver d’esperar a que els conductors netegessin el carburador i canviessin un condensador. Tota una classe express de mecànica de cotxes.

Un lavabo traïdor

El dia que vam arribar a Uyuni amb el tour ens van portar a un hotel de la ciutat, molt modestet. El cas és que només arribar, jo me’n vaig anar al bany i el Joan es va quedar a l’habitació desfent la motxilla. El pany del bany no funcionava massa bé i el pom estava mig desenroscat, però la porta no tancava si no es feia un cop fort. Vaig tancar i vaig fer les meves necessitats, però quan va ser hora de sortir, el pany s’havia tancat i no s’obria. Vaig intentar fer força i em vaig quedar amb el pany a la mà.... llavors vaig iniciar el pla B: cridar. Hola! Hola! En el baño! Total, que fins que no em van sentir unes franceses no va venir ningú. També va venir el Joan i la dona de l’hotel. Després de fer l’espectacle i de furgar una bona estona al cony de pany, al final em van treure d’allà!

Bajen a empujar

Es veu que els transports són una bona font d’anècdotes, però anar amb un 4x4 de l’any de la pera per terrenys fangosos és anar a l’era a buscar pols. Per anar a “las pampas” des de Rurre vam pujar a un altre Land Cruiser “pura mecànica”. Érem 7 israelites i nosaltres dos, un cromo. L’última part del camí era molt fangosa i l’aigua, que ho inundava quasi tot, creuava el camí com si fossin riuets. El senyor conductor era una mica especial i passava pels marges (amb més fang per cm2) que pel mig i, inevitablement, ens vam quedar encallats al mig d’un d’aquests riuets. Primer va intentar accelerar endavant i endarrere però no hi havia manera. Llavors un guia que anava amb nosaltres va baixar i va posar el 4x4 (s’ha de bloquejar amb una clau per fora) però va resultar que no funcionava... iuhuuuu! Aquí va arribar el punt en què el conductor es va girar cap a nosaltres i ens va dir: a empujar. El que passa és que els israelites eren uns cagats i no volien sortir del cotxe perquè es pensaven que hi hauria piranyes (ai tendres cervellets!). Finalment vam aconseguir que baixessin i vam empènyer per tots els costats, amb corda i sense corda. I res. Res de res. Per sort l’altre cotxe no estava lluny i el van fer venir per estirar a l’altre. El cotxe estava tant encallat que va fer falta l’ajuda de l’altre cotxe i de tots nosaltres empenyent per treure’l d’allà. I encara conservem tots els dits del peu, of course.

Transport Aeri Militar

Seguim amb els transports, però aquest cop aeris. No podia ser que amb tants avions no ens passés alguna història. I ha estat a Rurrenabaque. Al matí hem fet el check-in a l’oficina del poble i després ens han carregat a nosaltres i les motxilles en una furgoneta i cap a la terminal, que és un edifici petit i ronyós al mig de la selva. Allà, hem vist com aterrava l’avió del TAM (transportes aéreos militares, que tenen avions de passatgers) que portava gent i ens agafava a nosaltres després. Seguidament havia d’aterrar un avió d’Amaszonas, però enlloc d’aterrar hem vist que anava fent tombs pel cel sense baixar. I aquí hem vist que alguna cosa fallava, perquè el del TAM encara no havia sortit de pista. El Wally, que és el noi de l’agència que ens ha muntat els tours aquests dies, era allí i ens ha dit que alguna cosa havia passat amb l’avió, un accident o similar, i que no podríem sortir. De boca a orella ens ha arribat que el tren d’aterratge no s’havia desplegat. Per sort, al cap de moooolta estona hem vist que venien els passatgers i tothom estava bé. Però el personal de TAM havia desaparegut i ningú ens deia res. L cap de dos hores, un home s’ha presentat a l’aeroport i ens ha dit que l’avió havia patit un incident i que estaven esperant que en les properes hores vingués un Hèrcules per recollir-nos i portar-nos a La Paz. Al cap de mooooolta estona més ha arribat l’Hèrcules i s’han endut l’equipatge i després a nosaltres. I quan hem vist el percal hem flipat: al final de la pista l’avió de TAM estava tocant de panxa a terra i es veien les marques de l’aterratge, que havia deixat un rastre blanc a la pista. Al voltant, tot de marinerets vestits de blanc i blau mirant-s’ho. I preparat per nosaltres, l’Hércules, que ha resultat ser un avió militar de les forces aèries bolivianes amb seients de roba a les vores, tots els mecanismes a la vista i el cul que s’obre perquè en saltin els paracaigudistes. Els pilots, tots amb mono caqui i cascos d’aviador. Surrealista. Hem pujat a l’avió que semblàvem tots uns deportats o uns evacuats en zona de guerra, amb taps a les orelles pel soroll i un militar fent-nos “d’azafato”. La pobra dona del davant nostre era el primer cop que volava i ens ha preguntat atemorida “los aviones siempre son así?” – “no señora, esto no pasa nunca”. 

La Selva

Després de 4 hores navegant per afluents de l'Amazones vam arribar al campament on havíem de passar els propers tres dies. Tal com ens havien advertit, era un campament "auster" posat davall d'arbres enormes i amb el terra ben enfangat. 

Aquest cop vam tenir molta sort i el grup érem nosaltres dos i en Yasmani, el nostre guia. És un noi de la nostra edat criat en una comunitat indígena i que com us podeu imaginar, era un llibre amb potes pel que fa a tot el que es pot trobar i fer a la selva. Vam fer passejades per dins del bosc on ens explicava les propietats i usos dels arbres i plantes, vam buscar animals tant de dia com de nit, vam fer anells de coco i un arc i fletxes per intentar pescar peixos sense massa fortuna.

Tot plegat ha estat una experiència molt interessant i intensa sobretot gràcies al Yasmani. És molt difícil explicar tot el que hem vist i aprés en aquests tres dies selvàtics.

“Atrapats” per Rurre

Rurrenabaque és una ciutat al mig de la selva boliviana. S’hi pot arribar per terra seguint la carretera de la mort (opció que vam descartar abans de pensar-la) o per aire gràcies a la pista d’aterratge que tenen enmig de la selva (ara fins i tot està asfaltada!). Així és que vam agafar un vol íntim amb 7 passatgers inclosos nosaltres, més el pilot i el copilot. Mai havíem pujat en un avió tan petit! Vam veure la cabina tota l’estona i fins i tot com el pilot es posava un para-sol d’aquests platejats de cotxe que donen de propaganda perquè li tocava massa el sol. Molt graciós!

Sembla que les coses improvisades surten bé, i és que a Rurre vam decidir de venir-hi la tarda abans de volar i un cop aquí ens hem trobat que fan uns tours molt interessants (i barats) per “las pampas” i la jungla. De moment hem anat a las pampas, que és una zona que ara està tota inundada d’aigua i on hi viuen molts animals. Hi hem passat tres dies i bàsicament el que hem fet ha estat rondar en barca per la zona a la “cacera” d’animals de la mà del nostre guia Jimmy. Dormíem en un lodge de fusta elevat sobre l’aigua en companyia d’en Casimiro i en Pedro, dos cocodrils que viuen allà. El lodge estava envaït, com tot Bolívia, d’israelites, i és que no sabem què passa però fins i tot els guies parlen hebreu i les cartes dels restaurants estan en aquest idioma. Pel que fa als animals, ens van dir que en època seca se’n veuen més, però nosaltres hem quedat prou satisfets: aus del paradís, moltíssimes espècies d’ocells més, lloros de colors, tucans, micos, un “ós mandrós”, cocodrils, dofins, piranyes, anacondes, cobres, tortugues, libèl·lules gegants... Una visita ben diferent del que havíem vist fins ara.

Hem quedat tant encantats d’aquesta zona que ahir vam arribar a Rurre i avui mateix ja tornem a marxar cap a la jungla, al parc del Madidi, a passar-hi tres dies més. A veure què hi trobem.

Te quiero mucho como la trucha al trucho!!!

Després de visitar zones desèrtiques ens venia de gust canviar els colors marrons pels blaus del Llac Titicaca. Així que després d’empalmar dos busos vam fer cap a Copacabana, sí sí, la Copacabana de Bolívia i fundada abans que la de Brasil. Aquest “poble-ciutat”, és la porta d’entrada al Llac i on per Carnaval i van molts bolivians per visitar la seva verge. Segons la tradició portar el vehicle ben guarnit davant la Verge de Copacabana els protegeix d’accidents i d’averies durant la resta de l’any. Us podeu imaginar el merder de cotxes, autocars, furgonetes... que van desfilar per allí. Un espectacle.

El dia següent vam agafar una barqueta per arribar fins a l’Illa del Sol, on segons diuen els historiadors va néixer la cultura Inca amb totes les seves creences sobre el Sol, la Lluna i la Terra. Vam allotjar-nos en un hostal familiar, i és que al nord només hi viuen 600 persones, tots ells indígenes de la cultura Tiahuanaco. Vam visitar-hi la roca sagrada o Titi Qarqa, unes ruines inques i una taula on feien les ofrenes i on encara hi fan rituals els Tiahuanaco, i vam caminar pels senders empedrats que recorren l’illa.

I arribats aquest punt us preguntareu: i el títol? Doncs ve perquè al llac Titicaca hi ha moltes truites (truchas) i és el plat típic de la zona, i com que teníem mono de peix de feia dies, ens hem alimentat a base de “trucha” mentre hem pogut!

Per cert, avui marxem cap a Rurrenabaque per visitar la selva boliviana i veure animals salvatges. Ho vam decidir ahir a la tarda i hi estarem tres dies incomunicats.

Objectiu: Salar d’Uyuni

HA COSTAT PERÒ AL FINAL HEM POGUT PUBLICAR ELS POSTS AMB LES FOTOS!!!

Com a bons guiris, vam contractar el tour San Pedro de Atacama – Salar de Uyuni. El vam contractar amb “Pamela Tours”, una agència familiar que fa molts anys que roda i que és d’una padrina boliviana d’Uyuni, la doña Roberta, que té només una dent i alguns conductors, entre ells els seus fills, i que ho fa tot molt casolà; fins i tot a Uyuni ens va preparar ella els àpats que vam menjar a casa seva.

Vam sortir de San Pedro en un microbús conduit per un fill de la Roberta fins a la frontera amb Bolívia. Allí, un home amb uniforme assegut dins una caseta al mig del no res ens va segellar els passaports sense ni tan sols mirar la foto o el nom. I sota un vent gèlid vam esmorzar esperant que arribessin els 4x4 que ens havien de dur per Bolívia.

Érem dos cotxes, un amb 5 japonesos (un d’ells amb guitarra espanyola inclosa i repertori variat de cançons) i l’altre amb 4 francesos i nosaltres. El nostre conductor era l’Ever, de 25 anys, i que només pujar al cotxe li va dir al Joan “mejor será que me hables porque llevo toda la noche conduciendo y tengo sueño”. Sort que mastegar fulles de coca el mantenia despert, jajajaja.

El recorregut ens va portar, els dos primers dies, per llacunes precioses i pel mig del desert. Vam veure llacunes de diversos colors: blanc, verd, roig, amb flamencs i sense flamencs. Ens vam banyar en aigües termals i vam veure una zona de guèisers i fang bullint, llames, vicunyes i volcans. I tot això a més de 4000 m d’alçada. Us podeu imaginar que respirar no era pas cosa fàcil i molt menys dormir. El segon dia vam arribar a Uyuni i vam visitar el cementiri de trens per l’endemà aixecar-nos a una hora innombrable i anar a veure la joia de la corona: el salar. El salar és màgic. Quan hi arribes, ara que està cobert per una capa fina d’aigua, sembla que estiguis al cel. No es pot diferenciar on és l’horitzó, ja que és un mirall immens. Les fotos parlen per si soles. Evidentment, un cop al mig del salar només se’ns van acudir fotos “xorra” per fer. Aquest salar és el més gran del món, té punts on la crosta de sal fa més de 12 m de profunditat i, a més, creix cada any una mica. Im – pressionant.

Un cop a Uyuni, hem tingut la sort de poder veure el carnaval, que és la festa més grossa d’aquí. Les comparses desfilen tooooota la tarda, alguns disfressats i altres simplement ballant al ritme de la música i es converteix en una guerra campal d’aigua i escuma entre els espectadors i els que desfilen. D’aquí pujarem fins La Paz.

De Santiago a Atacama

Però ja heu passat per Xile i tot? Sí, sí, ha estat un “vist i no vist” que diuen. Diguem que la visita a aquest país llarg com un dia sense pa la farem en dues parts, primer el nord i al final el sud.

Vam arribar a Santiago el dia 26. Va ser com viure un episodi de Lost, allò que et quedes amb la sensació que no entens què està passant perquè no tens prous coneixements de física quàntica. Vam sortir de NZ el dia 26 a les 16h i vam arribar a Santiago el dia 26 a les 12h. Això de la línia del temps és molt xungo.

Amb un jet-lag que ens va deixar tombats com mai, vam passejar per la ciutat i vam intentar fer turisme un parell de dies. Diem intentar perquè el febrer seria com el nostre agost i la meitat de coses estaven tancades o a mig gas. Però ens va semblar que Santiago és una ciutat moderna, cosmopolita i agradable. Es nota que Xile és un país pròsper.

D’aquí vam anar a San Pedro de Atacama, però si mireu el mapa veureu que és un patac de quilòmetres. Com que anem amb pressupost ajustat, vam agafar un autobús “semi-cama” fins a Antofagasta i d’allí un “clásico” fins a San Pedro. Total: 24h viatjant, el cul pla i l’esquena trinxada. Per sort, a San Pedro (on vam arribar a les 12 de la nit) vam trobar un lloc on caure morts ben ràpidament.

San Pedro, que és un poble petit i farcit de turistes i d’agències que organitzen tours, té un encant peculiar amb les seves cases fetes de fang i fusta. Des d’allí vam visitar els famosos Valle de la Luna i Valle de la Muerte, una excursió molt completa que vam acabar amb la posta de sol damunt de la “gran duna”.

L’endemà tocava marxar cap a Bolívia, direcció Uyuni.