De Santiago a Atacama

Però ja heu passat per Xile i tot? Sí, sí, ha estat un “vist i no vist” que diuen. Diguem que la visita a aquest país llarg com un dia sense pa la farem en dues parts, primer el nord i al final el sud.

Vam arribar a Santiago el dia 26. Va ser com viure un episodi de Lost, allò que et quedes amb la sensació que no entens què està passant perquè no tens prous coneixements de física quàntica. Vam sortir de NZ el dia 26 a les 16h i vam arribar a Santiago el dia 26 a les 12h. Això de la línia del temps és molt xungo.

Amb un jet-lag que ens va deixar tombats com mai, vam passejar per la ciutat i vam intentar fer turisme un parell de dies. Diem intentar perquè el febrer seria com el nostre agost i la meitat de coses estaven tancades o a mig gas. Però ens va semblar que Santiago és una ciutat moderna, cosmopolita i agradable. Es nota que Xile és un país pròsper.

D’aquí vam anar a San Pedro de Atacama, però si mireu el mapa veureu que és un patac de quilòmetres. Com que anem amb pressupost ajustat, vam agafar un autobús “semi-cama” fins a Antofagasta i d’allí un “clásico” fins a San Pedro. Total: 24h viatjant, el cul pla i l’esquena trinxada. Per sort, a San Pedro (on vam arribar a les 12 de la nit) vam trobar un lloc on caure morts ben ràpidament.

San Pedro, que és un poble petit i farcit de turistes i d’agències que organitzen tours, té un encant peculiar amb les seves cases fetes de fang i fusta. Des d’allí vam visitar els famosos Valle de la Luna i Valle de la Muerte, una excursió molt completa que vam acabar amb la posta de sol damunt de la “gran duna”.

L’endemà tocava marxar cap a Bolívia, direcció Uyuni.