Cambodja: dades pràctiques

Diners:

• As usual, Cambodja et permet operar amb USD i en Riels, potser és el país del sud-est asiàtic que amb més facilitat accepta USD. És a dir, que tot just cal canviar a riels.
• Per obtenir moneda local es pot fer a les oficines de canvi o també a les botigues normals de carrer (per exemple joieries) perquè tenen bons canvis.
• Una cosa bona de saber és que aquí hi ha bancs que et permeten treure o bé Riels o bé USD. Això vol dir que es poden obtenir dollars sense haver de fer un doble canvi de moneda i per tant no es perden diners (nosaltres per exemple hem aprofitat per treure’n i usar-los a les Fiji on sabem que cobren una alt percentatge de comissió si pagues amb targeta).

La gent:

• La gent és simpàtica, potser te la poden fotre en Khmer, però amb una rialla a la boca.
• Quan se'ls pregunta sobre el govern actual se'ls fa la boca petita i no en volen parlar. Ens recorda a la sensació que vàrem viure a Myanmar perquè encara que de Cambodja no se’n parli a les notícies, creiem que la situació política és molt semblant a la de Myanmar.

Hotels:

Kampot: Last Guest House. 6USD amb bany i sense AC. No té internet i està apartada del centre. No la recomanem per aquests dos motius.

Siem Reap: Popular Guest House. 6USD amb bany i sense AC. L’internet només està disponible a la recepció i restaurant. Està molt ben situat perquè el merder és a prop però lo suficientment lluny com per dormir amb tranquil·litat.

Desplaçaments:

Phnom Penh-Kampot. 3,5USD/pax. 5 hores.

Phnom Penh-Siem Reap 5USD/pax. 6hores.

Siem Reap-Bangkok 7 USD/pax. 11hores amb espera de 3 hores a la frontera per fer el papeleo, dinar i canviar del bus a una minivan.

Angkor What?

Siem Reap és la porta d'entrada als temples d'Angkor, entre els quals hi ha Angkor Wat, l'edifici religiós més gran del món. Per explorar la zona de forma sostenible, saludable i sobretot barata, hem llogat unes bicis i durant dos dies hem pedalat entre els temples. És temptador comparar-ho amb Bagan, però en realitat no tenen massa a veure. Aquí els temples estan fets de grans blocs de pedra apilats i esculpits, mentre que a Bagan eren de maons, i mentre a Bagan n'hi havia uns 4000, aquí en deu haver un centenar però són de mida més gran en general. La vegetació també és diferent, més densa i boscosa amb arbres enormes, altíssims, fent que els temples quedin amagats entre la malesa.

Angkor havia estat una gran ciutat amb més d'un milió d'habitants a l'època en que a Londres tot just en vivien 50000. Cada rei que passava per aquest imperi construïa un temple més maco i gran, culminant amb Angkor Wat. Avui queda poca cosa d'aquell imperi perquè els blocs de pedra han anat caient, la vegetació ha anat trencant parets i els khmer rouge van fer grans destrosses. Tot i així, hom es pot fer una idea del que va ser.

El que hem trobat "curiós" per no dir una altra cosa és que aquí el govern, per variar, no hi inverteix ni un duro. Cobren una entrada caríssima i, en canvi, a cada temple es veu un cartell dient "projecte de rehabilitació del temple X finançada per l'associació X del país... França, USA, Índia, Rep. Txeca, etc.". Ens preguntem on són els dòlars que paguem tots els guiris a l'entrar.

Ahir vam anar més de domingueros perquè vam sortir quan ja hi havia sol i ens vam menjar tots els autocars de japonesos (aquí és on hem vist més turistes per metre quadrat fins ara), però avui ja ho hem fet millor i hem sortit ben d'hora per veure sortir el sol i aprofitar la fresqueta i la calma del matí.

Últims dies a Phnom Penh i cap a Siem Reap falta gent (o no)

Els últims dies a Phnom Penh hem fet vida força casolana, hem pogut cuinar i menjar plats més de casa, esmorzar només sortir del llit, anar al mercat o passejar amb bici sense necessitat de mapa. 

El que ens ha agradat més de visitar aquests dies de la mà de l'Agus és l'escola de La Valla i el centre Yodifee. La Valla és una escola nascuda d'un projecte dels germans Maristes australians, fundada el 1995, on tots els alumnes i professors tenen alguna discapacitat. Actualment hi ha uns 90 alumnes, tots ells provinents de famílies molt pobres que no poden fer-se càrrec dels nens i nenes o que no saben com fer-ho. Tenen unes instal·lacions envejables que han crescut a base de molts anys i de moltes aportacions de diverses ONGs, entitats, particulars, etc, amb tranquil·litat, dormitori per 70 alumnes i fins i tot una piscina on poden fer exercicis de rehabilitació. S'hi fa una feina que deixa bocabadat.

El 2002, de la mà d'un ex-alumne de La Valla, i amb fons Maristes, va néixer Yodifee, un centre on els nois i noies que surten de l'escola primària La Valla poden anar-hi per aprendre un ofici, treballar a la mateixa organització, ser acompanyats per cursar estudis superiors o fins i tot per obrir un negoci propi. Vam tenir la sort de conèixer en Nimul, el fundador i actual director, que ens va explicar com va començar Yodifee i realment és una història humana que val la pena. Tenen també una botiga a Phnom Penh (nº 172, carrer 13) on venen alguns productes que fan.

Us deixem les webs perquè hi feu un cop d'ull, que val molt la pena!!

www.yodifee.org

www.yodicraft.org

Avui ja hem arribat a Siem Reap, la porta d'entrada als temples d'Angkor. Al vespre hem sortit a sopar i a fer un volt i hem flipat! això està ple de restaurants i locals súper fashion i amb un ambient millor que el de Bangkok. Demà toca bici i temples!!

Més Phnom Penh

Havent tornat de Kampot, hem aterrat de nou a casa de l'Agus, el Diego i el Gilbert per continuar descobrint Phnom Penh i també l'entorn de la comunitat Marista. Ahir vam anar a la parròquia del barri on fan missa (en khmer!) i està ple de gent jove del país. Ho porten uns italians que ens van fer una visita per les instal·lacions que fa poc més de dos anys que van alçar. Aquí hi fan tasques molt diverses d'ajuda a la comunitat, des d'una cooperativa per dones maltractades fins un hospital-centre d'atenció per malalts sense recursos, passant per un jardí d'infants o una escola-residència per nois i noies.

Aquella mateixa tarda vam poder anar al que ells anomenen "el village", que vindria a ser un tros de terra de ningú habitat per aquells que tenen menys. Es tracta d'una terreny reduït a un sol carrer de terra que s'obre pas entre camps negats d'aigua just a les afores de Phnom Penh. En aquest terreny, la gent que tenen menys recursos hi planten una barraca elevada (per la pluja) construïda amb quatre fustes i una xapa d'acer a mode de teulada, amb alguna hamaca i poca cosa més. El terreny no és seu i per tant la situació és incerta, però està farcit de nens i nenes que esperen amb candeletes que els diumenges hi vagin els joves de la parròquia i els facin una mena d'esplai durant una estona. Els vam acompanyar i hi vam passar una tarda molt xula!

Avui hem fet dia temàtic Khmer Rouge i hem anat al matí als Killing Fields i a la tarda al Tuol Sleng, una antiga escola de secundària convertida en presó i centre de tortures durant l'època del Pol Pot. Tot plegat ens ha ajudat a dibuixar una imatge més clara sobre el que va passar aquí entre 1975 i 1979. Imagineu-vos que arriba un nou exèrcit i allibera el país del govern actual, que és opressor. Rebent-los com herois, avisen a tota la gent de Phnom Penh i de les altres ciutats del país que han de deixar les seves llars perquè els americans bombardejaran les poblacions, i que només durarà tres dies. Així, es dóna un èxode massiu cap a zones rurals que acaba derivant en el que ells anomenen la Democratic Kampuchea, sota el mandat de l'Angkar. La seva idea era crear una societat 100% rural i agrària, que fos autosuficient, on la gent no tingués cap mena de formació ni cultura (suposadament per evitar les males influències externes i sobretot occidentals) i no hi haguessin revoltes. La realitat va ser que van morir més de 2 milions de persones (una quarta part de la població de Cambodja) i que el país va quedar sense gent formada i fet pols. Si voleu saber més... wikipèdia.

Com que no volíem acabar el dia amb mal gust de boca, hem anat a fer una cosa d'allò més normal però que ja feia més de dos mesos que no fèiem: la compra al supermercat per sopar.

Arribada a Phnom Penh i escapada a Kampot

Després de passejar-nos pel Mejong vam anar directes cap a la capital de Cambodja. A Phnom Penh ja ens hi esperava l’Agus amb el seu barret per protegir-se del sol i encongit dins d’un tuc-tuc que ens va portar fins a la casa dels germans. Allí hi vam conèixer al germà Diego de Colòmbia i al germà Gilbert de Ghana, ells tres formen la família Marista que ens acull aquests dies. Ens recorda molt al cole, amb la petita capella i les imatges de Marcel·lí. El primer dia a sopar vam tenir la grata sorpresa de que l’Agus havia portat torrons des de Catalunya i en vam fer un tastet així com de ratafia de la seva cunyada.

L’endemà el vam acompanyar al mercat del barri i vam veure com domina el khamer entre parades de verdura, carn i fruita. Seria un cambodjà més si no fos perquè els treu dos caps a tots. A la tarda vam agafar les bicis i vam anar a conèixer el centre de Phnom Penh. La primera impressió que n’hem tingut és la d’una ciutat bonica i gran amb molta gent estrangera que hi viu i hi treballa, sobretot amb ONG’s.

Per veure el dia a dia dels germans a Phonm Penh ens havíem d’esperar a que els nens tornessin de vacances, i per això hem fet una petita escapada al sud de Cambodja, a Kampot. Aquí hem pogut passejar per un parc nacional que hi ha a prop i banyar-nos a la platja. Kampot té un arquitectura que ens ha recordat a la de Hoi An però deslluïda pel que ha patit aquest país. Demà tornem  cap a Phnom Penh de nou per passar-hi uns dies més.

Vietnam: dades pràctiques

Diners:

• Vietnam no té massa secrets pel que fa als diners. Altre cop es poden pagar els hotels i els busos de llarg recorregut amb USD i en la moneda local, és a dir, el Dong Vietnamita.
• Si viatgeu amb targetes de crèdit hi ha molts caixers a tot arreu, però val la pena buscar els de Techom Bank, perquè no tenen límit màxim de reintegrament.
• Si viatgeu amb els diners a la butxaca, millor fer el canvi un cop arribat al país perquè hem vist moltes agències de canvi que, per exemple per l’euro, donaven més diners que el canvi del nostre propi banc.
• Seguint la tònica del Sud-est Asiàtic, dels preus no te’n pots refiar perquè li foten amb pala. Si el preu no està escrit enlloc, convé preguntar-lo primer i intentar regatejar, fins i tot pel menjar.

La gent:

Això és l’únic que li falla a aquest país. Evidentment, com a tot arreu, ens hem creuat persones molt maques i amables pel camí, de rialla sincera, però el tarannà predominant dels vietnamites és més aviat orc. No acabem d’entendre’n els motius, si és que n’hi ha, però potser és una mena de ressentiment cap a l’estranger degut a la guerra. Coses normals amb les que un es pot trobar són que t’escridassin per fets trivials, que acabis en una situació violenta perquè no vols sucumbir a l’estafa que et pretenen fer, que no et contestin o posin cara de pocs amics quan intentes demanar indicacions o que no et vulguin ni atendre. També són molt propensos a “fer la pua” al turista, en totes les variants imaginables. L’únic que els interessa són els diners que pots deixar anar i, si no ho fas, no ets mereixedor de cap atenció especial.

Hotels:

Hanoi: Prince Guest House. Hab doble petita però amb bany i a/c 13USD. L’hotel està a la zona de motxilleros al nord del llac i el personal és amable. Tenen internet gratis 30min/dia a l’ordinador de recepció però també hi ha wifi “gratis”.

Cat Ba: Phong Lan Hotel. Hab doble amb bany i a/c 6USD. Davant del mar, com la infinitat d’hotels que hi ha en aquest poblet. Tots tenen preus semblants. Segons la guia en temporada alta el preu es pot multiplicar per 2 o 3. Wifi gratis.

Ninh Binh: no recordem el nom però no cal, perquè vam anar a parar al cul del món, lluny del “centre” d’aquesta ciutat mig morta. Ens va costar 100000 VND (uns 5 USD). Wifi gratis a la recepció.

Hue: Thai Binh I Hotel. Hab doble amb bany i a/c 7USD. Bastant ben situat, en un carreró a uns 15 minuts caminant de la porta principal de la ciutadella. N’hi ha força per la zona que segur que són similars. Wifi gratis a la recepció.

Nha Trang: Thien Thanh Hotel. Hab doble amb bany i a/c 7USD. A tercera línia de mar, a la zona de turistes, bars, restaurants i discoteques, tot i que una mica apartat del merder. Wifi gratis.

Saigon: Nam Chau Guest House. Hab doble més aviat petita amb bany i a/c 10USD. Està a cinc minuts de la zona de turistes. Això és un punt a favor ja que la part guiri és un caos constant amb molta gent, soroll i molts locals. L’hotel sembla nou i tenen internet gratis. Al mateix carreró n’hi ha tres més.

Can Tho: Hien Guesthouse. Hab doble amb a/c, bany compartit 8USD. Res d’especial, està a uns minuts del centre.

Desplaçaments:

Hanoi – Haiphong – Cat Ba: autobús local des de l’estació de Luong Yien, 3h, 55000 VND +  Barca lenta (el ticket es compra dins la barca!!!!), 3h, 100000 VND.

Cat Ba – Sapa: A la tornada la barca va costar 90000 VND comprant el ticket a l’embarcador i en una barca més ràpida, 2,5h + autobús 55000 VND fins a Hanoi + sleeping bus local des de l’estació de Gia Lam, 12h, 180000 VND.

Sapa – Ninh Binh: autobús de la companyia VietBus teòricament directe que en arribar a Hanoi ens van dir que no ens portaven a Ninh Binh sinó a Phu Ly, a 30km. Després de fer-nos molt pesats i insistents ens van col·locar en un minibús que anava a Ninh Binh. Vam pagar 240000 VND i el trajecte, amb esceneta inclosa a les 5 del matí, va durar 14h. Per fer aquest trajecte val més la pena consultar una altra companyia.

Ninh Binh – Hué: sleeping bus, 11h, 250000 VND.

Hué – Hoi An – Nha Trang: vam agafar una mena de ticket obert que incloïa un autobús de seients, 4h fins a Hoi An + sleeping bus fins Nha Trang, 10h. Preu total 260000 VND.

Nha Trang – Saigon: sleeping bus, 10h, 150000 VND. Els preus inicials eren més cars (uns 180000) però després de rebuscar i regatejar vam trobar la Smile Travel que ens va fer bon preu i el bus era còmode.

Saigon – Can Tho: autobús local que sortia de l’estació de Mien Tay, 4h, 80000 VND.

Can Tho – Phnom Penh: autobús local però contractat a la Cantho Tourist (carreguen 3USD per bitllet). 15USD i inclou un àpat tot just una hora havent sortit (et donen un ticket en vietnamita i no t’avisen de què és) i t’ajuden a fer el visat.

El delta del Mekong

L’última parada al Vietnam ha estat Can Tho, al bell mig del delta del Mekong. Des de Saigon hi havia un munt de tours organitzats que t’oferien veure la seca, la meca i la vall d’Andorra amb arribada a Phnom Penh per “mòdics” preus en dòlars, però nosaltres, com en altres ocasions, hem volgut desafiar el turisme de borrego, que no és fàcil, i arribar a Can Tho amb autobús local per explorar la zona pel nostre compte. El resultat ha estat que hem aconseguit fer la nostra via però segurament hem acabat pagant una mica més que el “tot inclòs”.

El cas és que a Can Tho com a tal no hi ha gran cosa a fer, però des d’aquesta ciutat hi ha molts barquers que ofereixen circuits pel riu i pels canals que estan força bé, sobretot perquè ben a prop hi ha dos dels mercats flotants més visitats del Mekong. Nosaltres el vam contractar amb la Ms. Ha, una senyora molt decidida amiga dels del guest house on érem i que tenia una targeta molt graciosa. Hi deia: “People in the street pretending to be my brother or sister lie”, cosa que ens va fer entendre que els seus tours eren “famosos”. Així que, l’endemà ben d’hora, concretament a les 5.30 del matí, ja estàvem damunt la barca amb el germà de la Ms. Ha i dos cafès calents, pa i plàtans, el nostre esmorzar.

Mentre el sol anava sortint, vam arribar al mercat flotant de Cai Rang, el més gran. Ens l’imaginàvem amb moltíssimes barques petites carregades de fruita (el que fan les fotos) i ens vam trobar amb unes quantes barques més grosses i, sí, carregades de fruita i verdura. Ens va fer gràcia com senyalen la mercaderia que venen: posen una canya de bambú a dalt de la barca i a la punta hi pengen una síndria, una pinya, pastanagues o tomàquets, segons convingui, i així tothom els pot localitzar. Aquí el nostre barquer/guia va comprar una pinya ben dolça que ens vam cruspir a mig matí.

La següent parada va ser en un taller on fan paper d’arròs. Perquè aquesta gent tenen tota una indústria (entenent indústria com unes quantes màquines que trituren l’arròs a sota un cobert de palmeres) basada en l’arròs. El paper el fan barrejant farina d’arròs amb aigua, estenent la pasta damunt una tela a través de la qual hi passa vapor i que després posen a assecar al sol sobre suports de bambú. D’això en fan els rotllets de primavera, fideus d’arròs, etc.

D’aquí ja vam anar al mercat de Phong Dien, més tranquil però més fotogènic. Les barques eren més petites, repartides en tres petits grups, creiem que perquè fossin més funcionals, on la fruita, la verdura, la carn, les balances, els barrets de palmera i els guiris amb càmera es barrejaven. Tot plegat ens va fer pensar que el mercat dels pagesos de Lleida no té res a envejar als mercats flotants del delta del Mekong i que algun dissabte al matí haurem de fer una excursió amb la càmera (si algú té la Lonely Planet d’espanya que miri si el mencionen).

 

 La tornada la vam fer per canals interiors, entre palmeres i arbres de fruites tropicals, que creixen de forma natural a les ribes dels canals. A migdia ja érem a casa amb bon sabor de boca.

 

Saigon i la guerra del Vietnam

Després de força dies de sequera al bloc, tornem a escriure. Un cop visitat Hoi An, vam agafar un altre sleeping bus fins a Nha Trang. Aquesta població és la típica de platja de sorra blanca amb cocoteros i un munt d’hotels folrant el passeig marítim, amb zona de turistes inclosa i bars i discoteques per sortir de festa. A més, també s’hi fa molt submarinisme, però com alguns ja sabeu, sota l’aigua no és el meu (Laia) medi preferit. O sigui que vam optar per l’opció platja i relax, sempre condicionats pels núvols que anaven i venien. Res més d’interessant, a part que vam jugar al billar i el Joan em va pegar una pallissa mentre vèiem el Barça-Llevant en diferit.

Després de Nha Trang ja vam anar fins a Saigon (o Ciutat Ho Chi Minh, per recordar als del sud la victòria comunista). Saigon ens va semblar una ciutat d’allò més moderna, i encara que els de Hanoi s’hi oposin, és la capital real del Vietnam. És una capital dinàmica, amb oficines, empreses multinacionals, botigues de luxe i molts expatriats de negocis, avingudes amples i carrers lluminosos, gratacels i edificis emblemàtics. Ens va semblar que la gent aquí eren força més amables que al nord, sempre tenint en compte que el tarannà vietnamita és el que és.

El turisme que hem fet en aquesta ciutat ha estat “turisme de guerra”. El primer dia vam anar a visitar els túnels de Cu Chi, a pocs quilòmetres al nord-oest de Saigon, i aquí vam entendre perquè els americans van perdre la guerra. És una xarxa de túnels subterranis a tres nivells que té més de 250km excavats, amb comportes entre nivells, búnquers amb diferents propòsits i un sistema de ventilació camuflat a base de bambú. Tot plegat va fer impossible que l’exèrcit capitalista prenguessin la zona i així el Viet Cong els va anar guanyant terreny. Vam entrar en un dels túnels del primer nivell i vam fer uns 100m a quatre grapes per saber què se sentia. Pel que vam passar hi cabíem justet, però cal dir que l’havien ampliat pels turistes, o sigui que encara era més claustrofòbic i de mida vietnamita.

L’endemà dels túnels, vam completar el tour amb la visita al museu de les restes de la guerra, on s’exposen tancs, avions, helicòpters, armes de tot tipus, municions, una reproducció d’una presó i, sobretot, moltes fotografies sobre la guerra. El museu, òbviament, està encarat des de la visió comunista vietnamita i és poc objectiu, però les imatges ajuden a crear una idea del que van ser les tortures, els bombardeigs, els efectes del napalm i l’agent taronja, etc. No vam poder ni acabar tota la visita perquè se’ns va fer un nus a l’estómac.

Per canviar la dinàmica vam acabar el dia a la pagoda de l’Emperador de Jade, un temple xinès molt maco amb fusta molt treballada i moltes figures de culte de mida considerable. Un racó diferent del que havíem vist fins aleshores.

Avui ja som a Can Tho. Ens ha costat esquivar els tours organitzats pel Mekong però després de la gimcana, hem arribat a aquesta població pel nostre propi peu i demà... més i millor!

El Vietnam central

Del Vietnam central hem visitat les ciutats de Hué i Hoi An. Les dues són molt diferents però tenen el seu encant.

Hué és una ciutat més històrica, imperial, amb una ciutadella on havien desfilat diferents emperadors i ara en procés de reconstrucció, ja que amb la guerra es va destruir en bona part. El que en queda, però, et transporta a l'època dels emperadors (cal dir que el vídeo de l'entrada amb la reconstrucció virtual ajuda molt a la imaginació). Per explorar la ciutadella, per fora de la part "noble", vam llogar una moto. Això ens va permetre també arribar-nos fins a la tomba de Minh Mang, un emperador que reposa en un recinte al mig del bosc, entre llacs i construccions tradicionals. Vam passar una estona força agradable i tranquil·la en aquesta ciutat que ens va oferir més del que esperàvem.

I avui a mig matí hem arribat a Hoi An entre pluja i núvols, que per sort ens han respectat bastant. Hoi An té una ciutat antiga patrimoni de la humanitat, i és que el casc antic és de postal, bonic i amb sabor. Les casetes són baixes i pintades de color groc vainilla, amb teulades ying-yang de ceràmica i portes i finestres de fusta fosca. Està plena de comerços i sastres que fan roba a mida, i hi hem pogut menjar uns dels millors plats fins avui al Vietnam. A diferència d'altres ciutats, Hoi An es mostra tranquil·la i pausada, perfecta per passejar a pas lent. Aquest vespre agafem un autobús per fer més de 500 km fins a Nha Trang.

Post curiositats

22/12/2010

Ja sabeu que tots els hotels on anem tenen alguna peculiaritat: cuques, pudor de claveguera, grills… i al Vietnam no podia ser menys. A l’hotel de Hanoi que vam estar vam descobrir on van a parar els excedents d’estoc de rajola espanyola. Al bany de l’habitació hi havia una sanefa amb motius de cuina (molt encertat pel vàter) que, mentre fèiem aigües majors, ens descolocava una mica: no sabíem si estàvem asseguts al vàter o a punt de dinar asseguts a taula. El cas és que, entre aquestes dissertacions, ens vam fixar més amb la sanefa i vam veure que hi havia un bonic pot de “harina” dibuixat.

24/12/2010

Arribar fins a Cat Ba pel nostre compte evitant els tours organitzats va ser tota una aventura i, per prova final de la gimcana, ens va tocar suportar una tia que reuneix totes les males qualitats dels vietnamites que havíem llegit a les guies. Entre Haiphong i Cat Ba ens separava un viatge en “local slow boat” que se suposava que no havia de costar gaire més de 80000 dongs. Vam arribar al port a mitja hora de la sortida de la barca, i el mototaxi ja ens va deixar davant d’una dona i una tauleta cutre que ens pretenia vendre un bitllet per 150000 dongs. I, efectivament, li vam dir que no. A les quatre passes ja havia rebaixat a 120000, però d’aquí no passava, i a la dona se li va ajuntar una altra venedora, a qui a partir d’ara anomenarem “la Tia”. La Tia va agafar el relleu i durant la mitja hora que vam esperar la barca ens anava perseguint dient-nos que per poder pujar calia tiquet. Nosaltres veient que els locals no portaven bitllet vam preguntar destranjis si podíem comprar el bitllet a bord i efectivament ens van dir que sí. La Tia, al veure que aquell bon home ens havia confirmat les nostres sospites, li va fotre quatre crits i ens va començar a perseguir direcció a la barca tot cridant-nos: “no ticket, no boat”. Vam passar d’ella, vam entrar i vam agafar seient a la barca. Al veure que la cosa se li complicava perquè no li preteníem comprar els bitllets, es va posar violenta. Quan diem violenta, volem dir molt violenta. Els crits van començar a pujar de to i deia “you don’t pay you go out!!”. Tota la gent de la barca mirava l’escena amb una barreja de por i de vergonya aliena però sense dir ni mu. La Tia va agafar una de les motxilles grans i la va llençar al terra, després va intentar pegar al Joan amb la carpeta i aquí va ser quan el Joan la va agafar pel braç i la va empentar per fer-la fora. Allò passava de taca d’oli! I sabíem que no tenia cap raó! O sigui que vam decidir mantenir la calma, asseure’ns i callar esperant que la barca arranqués. La Tia va marxar cinc minuts i, com ja sospitàvem, al cap de no res va aparèixer un altre tio que anava borratxíssim, que pretenia el mateix que ella i que, curiosament, portava la carpeta de la Tia. Tot plegat, entre el borratxo i una altra compintxe van intentar-ho per últim cop però nosaltres vam ser més pesats. Per fi, la barca va arrencar i el revisor va passar amb els tickets “oficials” (per guiris) que costaven 100000 dongs. Quina Tia!!!!

25/12/2010

Vietnam va començar farcit d’anècdotes i, “of course”, havia de passar alguna cosa amb la primera moto que llogàvem. Estàvem a Cat Ba i volíem explorar la illa amb moto, així que un home pel carrer ens va oferir la seva per menys dongs que el que ens demanaven a l’hotel i li vam dir que sí. Vam anar amb ell a omplir el dipòsit (evidentment buit) i vam “començar” la ruta. Però la moto va durar exactament 4 minuts i 50 segons. No vam poder ni sortir del poble. Va dir prou. Vam tenir la flor al cul que el senyor estava a prop de la carretera i ens va veure passant a peu arrossegant la moto en una escena força trista. Va venir i va obligar a un pobre amic seu a deixar-nos la seva moto durant el dia i, com que vam reclamar la gasolina, van agafar una botella de plàstic i un tub i, a cop de xuclada, van treure la gasolina d’un dipòsit per posar-la a l’altre. A tot això, es van congregar una multitud de vietnamites (cal dir que els homes d’aquest país treballen més aviat poc i acostumen a badar pels carrers) que van observar l’escena fins que vam marxar amb la segona moto.

30/12/2010

Una de les particularitats de SaPa és que està plena de dones indígenes dels poblats del voltant que intenten vendre els seus articles d’artesania. El problema és que són moltes pels turistes que hi havia, així que han adoptat la tècnica de seguir els grupets que fan trekking durant tot el dia i a veure si cau alguna cosa. En el nostre cas érem 4 turistes, la guia i 9 dones indígenes seguint-nos. Al primer moment vam pensar que ens seguien perquè tornaven cap a casa, però després vam veure que esperaven els moments de descans per atacar-nos amb bossetes, braçalets, arracades, mocadors... Era tal la seva insistència que havies de vigilar on posaves el peu perquè fàcilment en podies tenir tres o quatre caminant a menys de 10 cm de tu. De fet la Laia va caure de cul al fang.

2/01/2011

Hi ha una cosa que és típicament vietnamita i és circular tres persones o més en motos de l’any de la pera. Així que nosaltres no vam deixar escapar l’oportunitat d’experimentar aquesta sensació. Vam aprofitar que a Ninh Binh érem 3 amb la Julie per llogar una moto i anar a munt i avall. Però, evidentment, mentre ells poden anar 3, 4, 5 en una moto, als guiris ens diuen que per tres persones cal llogar dos motos. Per estalviar-nos uns Dongs, el que vam fer va ser, primer, escollir una semiautomàtica i no una automàtica que és més cara. I segon, simular que llogàvem una moto per la Laia i per mi i la Julie es va esperar dos carrers més enllà del lloc de lloguer. Quan vam haver pagat ens vam reunir al lloc acordat i vam anar a descobrir els voltants de Ninh Binh.

Sobre el vaixell de Halong Bay...

... per aquells que encara dubteu de si hi va haver naufragi o no, dir-vos que us heu empassat la innocentada fins al fons - del mar (xist)!