El delta del Mekong

L’última parada al Vietnam ha estat Can Tho, al bell mig del delta del Mekong. Des de Saigon hi havia un munt de tours organitzats que t’oferien veure la seca, la meca i la vall d’Andorra amb arribada a Phnom Penh per “mòdics” preus en dòlars, però nosaltres, com en altres ocasions, hem volgut desafiar el turisme de borrego, que no és fàcil, i arribar a Can Tho amb autobús local per explorar la zona pel nostre compte. El resultat ha estat que hem aconseguit fer la nostra via però segurament hem acabat pagant una mica més que el “tot inclòs”.

El cas és que a Can Tho com a tal no hi ha gran cosa a fer, però des d’aquesta ciutat hi ha molts barquers que ofereixen circuits pel riu i pels canals que estan força bé, sobretot perquè ben a prop hi ha dos dels mercats flotants més visitats del Mekong. Nosaltres el vam contractar amb la Ms. Ha, una senyora molt decidida amiga dels del guest house on érem i que tenia una targeta molt graciosa. Hi deia: “People in the street pretending to be my brother or sister lie”, cosa que ens va fer entendre que els seus tours eren “famosos”. Així que, l’endemà ben d’hora, concretament a les 5.30 del matí, ja estàvem damunt la barca amb el germà de la Ms. Ha i dos cafès calents, pa i plàtans, el nostre esmorzar.

Mentre el sol anava sortint, vam arribar al mercat flotant de Cai Rang, el més gran. Ens l’imaginàvem amb moltíssimes barques petites carregades de fruita (el que fan les fotos) i ens vam trobar amb unes quantes barques més grosses i, sí, carregades de fruita i verdura. Ens va fer gràcia com senyalen la mercaderia que venen: posen una canya de bambú a dalt de la barca i a la punta hi pengen una síndria, una pinya, pastanagues o tomàquets, segons convingui, i així tothom els pot localitzar. Aquí el nostre barquer/guia va comprar una pinya ben dolça que ens vam cruspir a mig matí.

La següent parada va ser en un taller on fan paper d’arròs. Perquè aquesta gent tenen tota una indústria (entenent indústria com unes quantes màquines que trituren l’arròs a sota un cobert de palmeres) basada en l’arròs. El paper el fan barrejant farina d’arròs amb aigua, estenent la pasta damunt una tela a través de la qual hi passa vapor i que després posen a assecar al sol sobre suports de bambú. D’això en fan els rotllets de primavera, fideus d’arròs, etc.

D’aquí ja vam anar al mercat de Phong Dien, més tranquil però més fotogènic. Les barques eren més petites, repartides en tres petits grups, creiem que perquè fossin més funcionals, on la fruita, la verdura, la carn, les balances, els barrets de palmera i els guiris amb càmera es barrejaven. Tot plegat ens va fer pensar que el mercat dels pagesos de Lleida no té res a envejar als mercats flotants del delta del Mekong i que algun dissabte al matí haurem de fer una excursió amb la càmera (si algú té la Lonely Planet d’espanya que miri si el mencionen).

 

 La tornada la vam fer per canals interiors, entre palmeres i arbres de fruites tropicals, que creixen de forma natural a les ribes dels canals. A migdia ja érem a casa amb bon sabor de boca.