Saigon i la guerra del Vietnam

Després de força dies de sequera al bloc, tornem a escriure. Un cop visitat Hoi An, vam agafar un altre sleeping bus fins a Nha Trang. Aquesta població és la típica de platja de sorra blanca amb cocoteros i un munt d’hotels folrant el passeig marítim, amb zona de turistes inclosa i bars i discoteques per sortir de festa. A més, també s’hi fa molt submarinisme, però com alguns ja sabeu, sota l’aigua no és el meu (Laia) medi preferit. O sigui que vam optar per l’opció platja i relax, sempre condicionats pels núvols que anaven i venien. Res més d’interessant, a part que vam jugar al billar i el Joan em va pegar una pallissa mentre vèiem el Barça-Llevant en diferit.

Després de Nha Trang ja vam anar fins a Saigon (o Ciutat Ho Chi Minh, per recordar als del sud la victòria comunista). Saigon ens va semblar una ciutat d’allò més moderna, i encara que els de Hanoi s’hi oposin, és la capital real del Vietnam. És una capital dinàmica, amb oficines, empreses multinacionals, botigues de luxe i molts expatriats de negocis, avingudes amples i carrers lluminosos, gratacels i edificis emblemàtics. Ens va semblar que la gent aquí eren força més amables que al nord, sempre tenint en compte que el tarannà vietnamita és el que és.

El turisme que hem fet en aquesta ciutat ha estat “turisme de guerra”. El primer dia vam anar a visitar els túnels de Cu Chi, a pocs quilòmetres al nord-oest de Saigon, i aquí vam entendre perquè els americans van perdre la guerra. És una xarxa de túnels subterranis a tres nivells que té més de 250km excavats, amb comportes entre nivells, búnquers amb diferents propòsits i un sistema de ventilació camuflat a base de bambú. Tot plegat va fer impossible que l’exèrcit capitalista prenguessin la zona i així el Viet Cong els va anar guanyant terreny. Vam entrar en un dels túnels del primer nivell i vam fer uns 100m a quatre grapes per saber què se sentia. Pel que vam passar hi cabíem justet, però cal dir que l’havien ampliat pels turistes, o sigui que encara era més claustrofòbic i de mida vietnamita.

L’endemà dels túnels, vam completar el tour amb la visita al museu de les restes de la guerra, on s’exposen tancs, avions, helicòpters, armes de tot tipus, municions, una reproducció d’una presó i, sobretot, moltes fotografies sobre la guerra. El museu, òbviament, està encarat des de la visió comunista vietnamita i és poc objectiu, però les imatges ajuden a crear una idea del que van ser les tortures, els bombardeigs, els efectes del napalm i l’agent taronja, etc. No vam poder ni acabar tota la visita perquè se’ns va fer un nus a l’estómac.

Per canviar la dinàmica vam acabar el dia a la pagoda de l’Emperador de Jade, un temple xinès molt maco amb fusta molt treballada i moltes figures de culte de mida considerable. Un racó diferent del que havíem vist fins aleshores.

Avui ja som a Can Tho. Ens ha costat esquivar els tours organitzats pel Mekong però després de la gimcana, hem arribat a aquesta població pel nostre propi peu i demà... més i millor!