Post curiositats

22/12/2010

Ja sabeu que tots els hotels on anem tenen alguna peculiaritat: cuques, pudor de claveguera, grills… i al Vietnam no podia ser menys. A l’hotel de Hanoi que vam estar vam descobrir on van a parar els excedents d’estoc de rajola espanyola. Al bany de l’habitació hi havia una sanefa amb motius de cuina (molt encertat pel vàter) que, mentre fèiem aigües majors, ens descolocava una mica: no sabíem si estàvem asseguts al vàter o a punt de dinar asseguts a taula. El cas és que, entre aquestes dissertacions, ens vam fixar més amb la sanefa i vam veure que hi havia un bonic pot de “harina” dibuixat.

24/12/2010

Arribar fins a Cat Ba pel nostre compte evitant els tours organitzats va ser tota una aventura i, per prova final de la gimcana, ens va tocar suportar una tia que reuneix totes les males qualitats dels vietnamites que havíem llegit a les guies. Entre Haiphong i Cat Ba ens separava un viatge en “local slow boat” que se suposava que no havia de costar gaire més de 80000 dongs. Vam arribar al port a mitja hora de la sortida de la barca, i el mototaxi ja ens va deixar davant d’una dona i una tauleta cutre que ens pretenia vendre un bitllet per 150000 dongs. I, efectivament, li vam dir que no. A les quatre passes ja havia rebaixat a 120000, però d’aquí no passava, i a la dona se li va ajuntar una altra venedora, a qui a partir d’ara anomenarem “la Tia”. La Tia va agafar el relleu i durant la mitja hora que vam esperar la barca ens anava perseguint dient-nos que per poder pujar calia tiquet. Nosaltres veient que els locals no portaven bitllet vam preguntar destranjis si podíem comprar el bitllet a bord i efectivament ens van dir que sí. La Tia, al veure que aquell bon home ens havia confirmat les nostres sospites, li va fotre quatre crits i ens va començar a perseguir direcció a la barca tot cridant-nos: “no ticket, no boat”. Vam passar d’ella, vam entrar i vam agafar seient a la barca. Al veure que la cosa se li complicava perquè no li preteníem comprar els bitllets, es va posar violenta. Quan diem violenta, volem dir molt violenta. Els crits van començar a pujar de to i deia “you don’t pay you go out!!”. Tota la gent de la barca mirava l’escena amb una barreja de por i de vergonya aliena però sense dir ni mu. La Tia va agafar una de les motxilles grans i la va llençar al terra, després va intentar pegar al Joan amb la carpeta i aquí va ser quan el Joan la va agafar pel braç i la va empentar per fer-la fora. Allò passava de taca d’oli! I sabíem que no tenia cap raó! O sigui que vam decidir mantenir la calma, asseure’ns i callar esperant que la barca arranqués. La Tia va marxar cinc minuts i, com ja sospitàvem, al cap de no res va aparèixer un altre tio que anava borratxíssim, que pretenia el mateix que ella i que, curiosament, portava la carpeta de la Tia. Tot plegat, entre el borratxo i una altra compintxe van intentar-ho per últim cop però nosaltres vam ser més pesats. Per fi, la barca va arrencar i el revisor va passar amb els tickets “oficials” (per guiris) que costaven 100000 dongs. Quina Tia!!!!

25/12/2010

Vietnam va començar farcit d’anècdotes i, “of course”, havia de passar alguna cosa amb la primera moto que llogàvem. Estàvem a Cat Ba i volíem explorar la illa amb moto, així que un home pel carrer ens va oferir la seva per menys dongs que el que ens demanaven a l’hotel i li vam dir que sí. Vam anar amb ell a omplir el dipòsit (evidentment buit) i vam “començar” la ruta. Però la moto va durar exactament 4 minuts i 50 segons. No vam poder ni sortir del poble. Va dir prou. Vam tenir la flor al cul que el senyor estava a prop de la carretera i ens va veure passant a peu arrossegant la moto en una escena força trista. Va venir i va obligar a un pobre amic seu a deixar-nos la seva moto durant el dia i, com que vam reclamar la gasolina, van agafar una botella de plàstic i un tub i, a cop de xuclada, van treure la gasolina d’un dipòsit per posar-la a l’altre. A tot això, es van congregar una multitud de vietnamites (cal dir que els homes d’aquest país treballen més aviat poc i acostumen a badar pels carrers) que van observar l’escena fins que vam marxar amb la segona moto.

30/12/2010

Una de les particularitats de SaPa és que està plena de dones indígenes dels poblats del voltant que intenten vendre els seus articles d’artesania. El problema és que són moltes pels turistes que hi havia, així que han adoptat la tècnica de seguir els grupets que fan trekking durant tot el dia i a veure si cau alguna cosa. En el nostre cas érem 4 turistes, la guia i 9 dones indígenes seguint-nos. Al primer moment vam pensar que ens seguien perquè tornaven cap a casa, però després vam veure que esperaven els moments de descans per atacar-nos amb bossetes, braçalets, arracades, mocadors... Era tal la seva insistència que havies de vigilar on posaves el peu perquè fàcilment en podies tenir tres o quatre caminant a menys de 10 cm de tu. De fet la Laia va caure de cul al fang.

2/01/2011

Hi ha una cosa que és típicament vietnamita i és circular tres persones o més en motos de l’any de la pera. Així que nosaltres no vam deixar escapar l’oportunitat d’experimentar aquesta sensació. Vam aprofitar que a Ninh Binh érem 3 amb la Julie per llogar una moto i anar a munt i avall. Però, evidentment, mentre ells poden anar 3, 4, 5 en una moto, als guiris ens diuen que per tres persones cal llogar dos motos. Per estalviar-nos uns Dongs, el que vam fer va ser, primer, escollir una semiautomàtica i no una automàtica que és més cara. I segon, simular que llogàvem una moto per la Laia i per mi i la Julie es va esperar dos carrers més enllà del lloc de lloguer. Quan vam haver pagat ens vam reunir al lloc acordat i vam anar a descobrir els voltants de Ninh Binh.

Sobre el vaixell de Halong Bay...

... per aquells que encara dubteu de si hi va haver naufragi o no, dir-vos que us heu empassat la innocentada fins al fons - del mar (xist)!