Tornen les Curiositats

Fent de mecànics entre llames

A partir de la frontera de Chile amb Bolívia ja vam anar amb 4x4. Era un Land Cruiser de l’any de la pera “pura mecànica” que va haver d’anar per camins que no eren res més que unes rodades pel mig del desert plenes de sots i rocs. Us podeu imaginar que els pneumàtics patien bastant. El cas és que en els dos dies que vam rodar abans d’arribar a Uyuni vam punxar unes 4 vegades amb el conseqüent canvi de roda. Lo millor de tot és que vam punxar tant la roda original com la que duien de recanvi, o sigui que vam anar desvestint un sant per vestir a l’altre i així anar fent. Però les reparacions automobilístiques no van acabar aquí. Al mig d’una plana immensa, rodejats de llames guarnides amb cintetes de colors, el cotxe va decidir que no tirava més. I allà ens vam parar i vam haver d’esperar a que els conductors netegessin el carburador i canviessin un condensador. Tota una classe express de mecànica de cotxes.

Un lavabo traïdor

El dia que vam arribar a Uyuni amb el tour ens van portar a un hotel de la ciutat, molt modestet. El cas és que només arribar, jo me’n vaig anar al bany i el Joan es va quedar a l’habitació desfent la motxilla. El pany del bany no funcionava massa bé i el pom estava mig desenroscat, però la porta no tancava si no es feia un cop fort. Vaig tancar i vaig fer les meves necessitats, però quan va ser hora de sortir, el pany s’havia tancat i no s’obria. Vaig intentar fer força i em vaig quedar amb el pany a la mà.... llavors vaig iniciar el pla B: cridar. Hola! Hola! En el baño! Total, que fins que no em van sentir unes franceses no va venir ningú. També va venir el Joan i la dona de l’hotel. Després de fer l’espectacle i de furgar una bona estona al cony de pany, al final em van treure d’allà!

Bajen a empujar

Es veu que els transports són una bona font d’anècdotes, però anar amb un 4x4 de l’any de la pera per terrenys fangosos és anar a l’era a buscar pols. Per anar a “las pampas” des de Rurre vam pujar a un altre Land Cruiser “pura mecànica”. Érem 7 israelites i nosaltres dos, un cromo. L’última part del camí era molt fangosa i l’aigua, que ho inundava quasi tot, creuava el camí com si fossin riuets. El senyor conductor era una mica especial i passava pels marges (amb més fang per cm2) que pel mig i, inevitablement, ens vam quedar encallats al mig d’un d’aquests riuets. Primer va intentar accelerar endavant i endarrere però no hi havia manera. Llavors un guia que anava amb nosaltres va baixar i va posar el 4x4 (s’ha de bloquejar amb una clau per fora) però va resultar que no funcionava... iuhuuuu! Aquí va arribar el punt en què el conductor es va girar cap a nosaltres i ens va dir: a empujar. El que passa és que els israelites eren uns cagats i no volien sortir del cotxe perquè es pensaven que hi hauria piranyes (ai tendres cervellets!). Finalment vam aconseguir que baixessin i vam empènyer per tots els costats, amb corda i sense corda. I res. Res de res. Per sort l’altre cotxe no estava lluny i el van fer venir per estirar a l’altre. El cotxe estava tant encallat que va fer falta l’ajuda de l’altre cotxe i de tots nosaltres empenyent per treure’l d’allà. I encara conservem tots els dits del peu, of course.

Transport Aeri Militar

Seguim amb els transports, però aquest cop aeris. No podia ser que amb tants avions no ens passés alguna història. I ha estat a Rurrenabaque. Al matí hem fet el check-in a l’oficina del poble i després ens han carregat a nosaltres i les motxilles en una furgoneta i cap a la terminal, que és un edifici petit i ronyós al mig de la selva. Allà, hem vist com aterrava l’avió del TAM (transportes aéreos militares, que tenen avions de passatgers) que portava gent i ens agafava a nosaltres després. Seguidament havia d’aterrar un avió d’Amaszonas, però enlloc d’aterrar hem vist que anava fent tombs pel cel sense baixar. I aquí hem vist que alguna cosa fallava, perquè el del TAM encara no havia sortit de pista. El Wally, que és el noi de l’agència que ens ha muntat els tours aquests dies, era allí i ens ha dit que alguna cosa havia passat amb l’avió, un accident o similar, i que no podríem sortir. De boca a orella ens ha arribat que el tren d’aterratge no s’havia desplegat. Per sort, al cap de moooolta estona hem vist que venien els passatgers i tothom estava bé. Però el personal de TAM havia desaparegut i ningú ens deia res. L cap de dos hores, un home s’ha presentat a l’aeroport i ens ha dit que l’avió havia patit un incident i que estaven esperant que en les properes hores vingués un Hèrcules per recollir-nos i portar-nos a La Paz. Al cap de mooooolta estona més ha arribat l’Hèrcules i s’han endut l’equipatge i després a nosaltres. I quan hem vist el percal hem flipat: al final de la pista l’avió de TAM estava tocant de panxa a terra i es veien les marques de l’aterratge, que havia deixat un rastre blanc a la pista. Al voltant, tot de marinerets vestits de blanc i blau mirant-s’ho. I preparat per nosaltres, l’Hércules, que ha resultat ser un avió militar de les forces aèries bolivianes amb seients de roba a les vores, tots els mecanismes a la vista i el cul que s’obre perquè en saltin els paracaigudistes. Els pilots, tots amb mono caqui i cascos d’aviador. Surrealista. Hem pujat a l’avió que semblàvem tots uns deportats o uns evacuats en zona de guerra, amb taps a les orelles pel soroll i un militar fent-nos “d’azafato”. La pobra dona del davant nostre era el primer cop que volava i ens ha preguntat atemorida “los aviones siempre son así?” – “no señora, esto no pasa nunca”.