TREKKING DELS ANNAPURNA (15 - 25 nov) II

PART 2: fins als 5416m

Manang (dia d'aclimatació)

Avui tocava dia de descans i aclimatació a Manang, que està a 3500m. Al matí ben d'hora hem marxat a fer una excursioneta al costat del glaciar del Gangapurna. La idea era pujar fins a 4000m per fer una aclimatació de cara a demà. Les vistes que hem tingut han sigut brutals: a la dreta, el pic del Gangapurna, amb el seu espectacular glaciar i el llac turquesa lletós als seus peus. Mirant a l'esquerra, en fila, els Annapurna III, IV i II, i al fons el Pisang Peak. Abans de dinar necessitàvem una dutxa, però en aquest hotel tenien el sistema d'aigua congelat, així que ho hem hagut de fer a cop de galleda d'aigua escalfada al foc i tirant a tebiona. Ha sigut molt dur perquè feia un fred de nevera. A la tarda, ha tocat rentar roba, comprar paper de WC i plenar aigua. Hem anat a visitar la casa de la mare del Lobsang, ens ha agradat molt veure com viuen i ens hem pres un cafè calent (el primer en un mes) a la teulada amb vistes al Gangapurna. Per rematar el dia, unes partidetes de cartes en una bakery on ens hem cruspit croissants, pastissos de xoco i formatge de yak. Manang és una "metròpoli" al mig de la ruta, ja ho veieu! 

Manang- Yak Kharka

Al 8è dia de ruta hem començat a pujar a alçades noves per nosaltres i sobretot pel nostre cos. Avui dormirem a 4000m. A partir dels 3500m qualsevol esforç costa bastant més que de costum, però anem fent. La caminada d'avui ha durat unes 3 hores i mitja i pel camí hem tingut una altra perspectiva espectacular dels Annapurna i companyia. Fa molta gràcia perquè si mires cap a un costat el paisatge recorda el Tossal d'Albatàrrec, però si mires a l'altre tens tres "moles" de 7000m amb neu. És súper raro.

Ja fa dos o tres dies que ens anem trobant els  mateixos a cada lloc, ja que les etapes a aquestes alçades són iguals per tothom. Així que hem arribat a Yak Kharka al migdia hem dinat i hem reposat una mica, també hem vist com uns homes jugaven a un joc molt estrany que no hem arribat a comprendre però ells s'hi jugaven força diners. També hem fet un berenar de senyors a cop de pastís de xoco i pastís de poma i a la nit hem estat a la vora del foc amb la guitarra i el Lobsang cantant abans d'anar a dormir.

Yak Kharka - Thorung Phedi

Avui 9è dia de ruta. Tocava sortir de Yak Kharka per arribar a Thorung Phedi, que està a 4450m. Quan ens hem alçat hem tingut la decepció que estava nevant i feia pinta de no parar durant una bona estona. Tot i així, hem fet les motxilles i hem baixat a esmorzar el nostre muesli amb poma i llet calenta. Llavors hem decidit fer el que fes tothom per anar amb gran grup. Així que al cap d'una estona la gent ha començat a tirar i nosaltres al darrere. Quan faltava una horeta justa per Thorung Phedi hem vist una clarianeta i una mica de sol, que ens ha animat bastant. Hem arribat a Thorung Phedi i, per sort, hi havia una estufeta sota la nostra taula!

A la tarda hem fet una sortida fins al High Camp, 400m més alt que l'hotel, per veure com ens adaptem a l'alçada, i després hem tornat a baixar a l'hotel per jugar a cartes i estar calentets.

Thorung Phedi - Muktinath

Desè dia de ruta. Avui era el clímax del trekking i el dia més dur també. Havent dormit a 4450m, havíem de pujar a 5416m per fer el coll i baixar fins a 3760m per dormir a Muktinath. Un panorama excitant! Tant excitant que el Joan tot just ha pogut aclucar l'ull fins a les 4.15h que ens hem alçat. A aquella hora us podem assegurar que fins i tot les pedres del camí dormien. Després d'un esmorzar exprés a base d'ous durs i torrades franceses, hem arrencat a caminar, evidentment amb frontals. Al cap de poc hem vist que no feien massa falta perquè la lluna ja feia prou llum i fins i tot ens deixava veure les muntanyes nevades al voltant. Molt xulo! Pujant, pujant, hem vist la sortida del sol entre gegants de 7000m i a poc a poc ens acostàvem a l'objectiu. I quan dic a poc a poc és que realment és a... poc... a... poc... A aquelles altures us podeu imaginar que posar un peu davant de l'altre no és tant cosa de cames sinó més aviat de pulmons. Notes que necessites respirar més vegades del normal per fer un esforç més o menys trivial. A més, feia bastant vent i encara ens apartava l'aire del nas. Tota una experiència nova per nosaltres! Després de 4h de costa amunt, hem fet "coll" a les 9h. 5416 metres!!! El més alt que hem estat a la nostra vida i, segons el mapa, el coll més gran del món. Allí, bojos d'alegria, hem fet un reguitzell de fotos: els tres junts, el joan i jo, amb senyera i amb bufanda del Barça, amb l'escut d'Albatàrrec improvisat, etc. També hem penjat un khatak (mocador blanc) per tota la família i amics i unes banderoles de pregàries a la nostra salut que esperem que durin molts anys allà dalt. Ens hem mirat el paisatge del voltant per grabar-lo a la retina i hem començat a baixar, deixant enrere el territori de Manang per entrar al del Mustang. En aquesta zona el paisatge canvia dràsticament. És sec, polsegós i sense ni un arbre. Davant nostre s'han alçat les muntanyes del Nilgiri i Dhauligiri i, amb aquest paisatge de fons, hem arribat a l'hotel del tiet del Lobsang, a Muktinath. Després d'una dutxa, aquest cop sí, calenta tirant a bullint, hem anat a fer un tomb pels temples budistes i hinduistes del poble que curiosament estan tots posats al mateix recinte.

Aquest vespre toca sopar de celebració: bistec de yak i de corder amb cervesa nepalí Everest.

PART 3: la tornada apoteòsica

Muktinath - Pokhara

La tornada ja vam decidir des del primer dia que seria amb transport públic terrestre i, d'aquesta manera, estalviàvem uns dinerets que ens volíem gastar en altres coses. El Lobsang ens havia dit que des de Muktinath a Pokhara eren dos dies però al final en va ser un. I quin un!!

El primer dels transports va ser un jeep mida XXL que ens va portar fins a Jomsom a pas de tortuga amb un conductor que no sabia agafar les curves. No us imagineu curves ràpides sinó més aviat la típica paella de pista forestal que has de fer dos maniobres per encarar-la.

A Jomsom vam conéixer una germana i el germà de la Dolhma, que són cosins del Lobsang. Vam fer uns tes a casa seva i, després de dinar uns noodles ràpids, a les 12 agafàvem un bus local que ens duria fins a Ghasa, on calia canviar de vehicle de nou. Van ser tres hores de clots i bonys, espadats i culs matxacats. 

A Ghasa, que ve a ser com el mig del no-res, vam decidir escurçar la tornada i, enlloc de fer nit a Tatopani, tirar directament cap a Beni i d'allí a Pokhara. El bus que vam agafar, també local, tardava unes teòriques tres hores més fins a Beni. Altre cop sessió de matxacada de culs i de caps, especialment perquè el conductor era un xiquet jovenet que no tenia gaire por de res. A mig camí ens vam trobar el que fins ara havíem evitat: un autobús avariat al mig (mig) de la carretera. Això, però, no va ser massa inconvient per seguir amb el trajecte ja que el nostre conductor va començar a treure les pedres de la vora del camí per fer-hi passar amb calçador el nostre bus. En aquell moment vam pensar que era un tio com Déu mana i que volia complir els horaris. I també vam pensar que els pobres del bus avariat eren uns pringats. Cap allà les 5 i mitja, quan ja començava a fosquejar, vam entendre perquè tenia tantes presses: l'autocar no tenia llums. Nosaltres, que anàvem al davant i teníem bona visibilitat, no patíem massa, però els nostres homòlegs del fondo anaven amb el cul ben apret (i no només pels sots). Quan ja no s'hi veia a quatre pams, vam fer-lo parar i va treure un fusible no sabem d'on que el Joan va aconseguir col·locar al lloc. I es va fer la llum! podíem continuar! A les 6 i mitja vam arribar a Beni i allí, després d'una bona estona discutint preus i transports, vam pujar a una furgoneta tipo Hyundai Uno però encara més gran que ens havia de portar de forma confortable, després de 3 hores de viatge, fins a Pokhara. El conductor de la furgo, al contrari que el del bus, vigilava moltíssim a cada clotet i pedra que trobava però, passada una hora, quan havíem deixat el camí i havíem entrat a l'asfaltat, va i surt un roc al mig de la carretera. Nosaltres el vam veure perfectament perquè també anàvem al davant, al costat del conductor, i vam pensar "l'esquivarà, perquè té espai i temps suficient". Però el conductor devia pensar "és un roc petit i la furgoneta és alta. Passaré". I hi va passar pel damunt. Es va sentir un "CRRRROC!" molt xungo i tots vam saltar com puces. Va parar immediatament i, mentre el Joan mirava per la finestreta, li vaig preguntar "què perd?" i em va contestar "òstia si perd". Allí vam saber que els pringats havíem passat a ser nosaltres. El roc havia foradat per tres llocs diferents el dipòsit de gasolina i allò rajava a preu fet. Un quadro. Li van fotre un tros de cinta americana i van conduïr 5 minuts més fins al mig de la foscor, on hi havia un garito petitet. Allí va començar el "bricomanía a la nepalesa", tot un espectacle. Pretenien tapar els forats amb sabó de mans fent-lo tipus plastilina i embutint-lo pel dipòsit. Després de trastejar durant una hora i mitja van decidir trucar un mecànic que al cap de mitja hora més ho va tenir solucionat. En resum, sortíem d'aquell antro a les 10 de la nit i arribàvem a Pokhara a les 12. Ja ho veieu que això dels desplaçaments és sempre una caixa de sorpreses.