Post curiositats de les últimes setmanes

Bé, estem veient que això d'una curiositat per dia no és tan fàcil com ens pensàvem. Així doncs, aquí van les últimes que hem tingut. Anirem penjant-ne de tant en tant perquè no digueu que no us expliquem "l'altre viatge".

29/11/2010

Quan vam arribar a Kathmandú la nostra única preocupació era trobar un lloc on poder veure el clàssic. Vam preguntar-ho al primer restaurant on vam dinar que tenien una tele formosa i ens van dir que sí. Il·lusionats ja no vam buscar res més i el vespre del partit hi vam anar a sopar per confirmar el rumor. La resposta afirmativa del primer dia es va convertir en un "Not possible Sir" frustant. Ens van dir que a la recepció de l'hotel hi havia una minitele i que allí ho podríem veure. El pobre noi de recepció quan li vam dir l'hora del partit (tres quarts de dos de la matinada) li van sortir els ulls de la closca i ens va dir: "You can come but I sleep here in the reception". Si si, dormia en un matalasset al mig de la recepció. Total que ens va oferir donar-nos la contrassenya de l'hotel del davant per connectar-nos a Internet i veure el partit online. Nosaltres, com a bons culers, ens vam alçar a la 1:30 per buscar l'emissió en alguns dels múltiples canals de www.rojadirecta.org però com ja venim dient, la connexió per aquestes contrades és pèssima i no vam poder ni veure la pilota. Vam optar pel Puyal amb el que, a espentes i rodolons, anàvem seguint les jugades. Tot plegat una pena vist el recital que va ser el partit.

30/11/2010

Estàvem arribant en Safa Tempo al temple dels monos de Swayambunath mentre llegíem a la guia que convenia amagar bé el menjar per evitar que els monos se't tiressin a sobre. Nosaltres portàvem una bossa de mandarines que vam pensar que ja guardaríem a la motxilla a l'arribar. Només baixar del vehicle ja obríem la motxilla per ficar-hi la bossa que no ens va donar ni temps a reaccionar: Una bèstia de mono enorme amb cara de pocs amics va venir asperitat cap a nosaltres. Vaig haver d'exercir de mascle protector mantenint-lo a ratlla movent una botella d'aigua buida a mode de bastó, mentre la Laia amagava les mandarines dins de la motxilla. Vam visitar el temple amb més ulls que mai i amb la botella a la mà per si de cas.

2/12/2010

Una cosa que cal tenir en compte quan s'agafa un vol per aquestes terres és que els horaris no són gens fiables. Avui tocava dia de vols: Kathmandú-Delhi a les 10 del matí i arribada a les 11:25; i Delhi-Bangkok amb sortida a les 14h. Hem arribat ben d'horeta a l'aeroport de KTM per no ser víctimes de l'overbooking i ha resultat que encara tenia les portes tancades (com diria ma germana: "anbelibabol"). Després d'esperar-nos una hora, hem fet el check-in i llavors ens han dit que portava un retard de 50 minuts que al final ha estat d'una hora i mitja. Això volia dir que amb la nostra bona sort amb els desplaçaments, perdríem el següent vol cap a BGK. Hem arribat a DEL a les 13:15 i hem anat corrent a que ens fessin el nou boarding pass. El tio del mostrador s'ha passat 20 minuts buscant la nostra reserva sense tenir massa èxit i això ha fet que de cop i volta a la pantalla veiéssim el primer "FINAL CALL" de la nostra vida. Al final ha imprès els punyeteros bitllets i ha començat la nostra cursa d'obstacles que havíem de superar en un temps rècord de 15 min. Ens han fet passar al davant de la cua del control de seguretat i just davant meu hi havia un home rotllo taliban que s'hi ha estat 5 min. Quan ja li havien pitat fins i tot les pastetes que portava a la butxaca, m'ha tocat a mi i ja hem pogut tornar a córrer. Quan he mirat el rellotge i he vist que faltaven 4 minuts perquè tanquessin la porta li he dit a la Laia tot corrent: "Vaig tirant" i he esprintat fins a la (llei de Murphy) última porta d'embarcament de la nova i inacabable terminal. La història ha acabat bé perquè, evidentment, aquest vol també s'ha retardat. Ho arribo a saber i corre sa mare.

3/12/2010

Al matí vam estar rondant per diferents agències de viatges preguntant pels tràmits dels visats i els vols de Vietnam i Myanmar. Veient que les comissions eren bastant altes vam decidir fer-ho pel nostre compte i anar directament a l'embaixada de Myanmar a tramitar el visat. Teòricament el visat tarda en tramitar-se dos dies laborals, però com que teníem pel mig algun dia de festa, ens havíem d'esperar quatre dies. Això ja ens retardava una mica el planning i com que no teníem ganes d'esperar-nos, vam decidir recòrrer al pla B: el suborn. Ens vam encarar a la finestreta del senyor funcionari i, després d'estar una bona estona fotent-li el rotllo i demanant-li pel dret i pel revès que ens el fes pel mateix dia, ens va dir que perquè érem una "special couple" ens feia el visat ràpid "only for you", això sí, pagant el 50% més del que val normalment (cap fortuna). Per tant, aquella mateixa tarda ja teníem els visats i ja compràvem el vol per al cap d'un dia i mig. La mar de bé!

5/12/2010

El 5 a la tarda era el dia que teníem el vol. Vam agafar un taxi entre tots quatre, el Víctor, el Lluís, el Joan i jo, i li vam demanar que ens portés a l'aeroport (hi ha un bon tros). Ens va tocar l'ànima de la festa! El taxista, amb un anglès críptic que no se li entenia res, ens va començar a preguntar els noms i se'ls anava anotant en una llibreta amb tailandès. D'aquí la conversa va derivar en una cosa abstracta en la que ens oferia un lady-boy per cada mascle del vehicle alhora que feia l'onomatopeia d'una vaca per explicar-nos que li agradaven els Sanfermins. Ho vam acabar desxifrant perquè després de cada "muuuuuuuuuu" deia "speed! speed!" amb cara d'esperitat.

6/12/2010

A Myanmar s'hi ha d'entrar amb dòlars o euros i canviar la moneda a Yangon, bé sigui a l'hotel (si fan un canvi mitjanament bo) o al carrer a la zona del mercat negre de diners. Un cop vam voltar i vam veure els canvis, vam decidir canviar a l'hotel perquè no era dolent i l'home era de fiar. Llavors, però, va resultar que els bitllets de 50 USD ens els pagava força baixos vistos els de 100, així que vam decidir anar a inspeccionar el mercat negre. Primer vam fer cap a un trosset de carrer ocupat totalment per canvistes indis que es passejaven amb feixos de bitllets. Allí, ens van fer asseure en unes cadiretes de pin-i-pon però entre que no tenien prous bitllets i que la Laia va decidir quedar-se de peu per veure millor les transaccions, es van posar nerviosos i cridaven bastant. Total, que vam fotre el camp cap a un home que semblava més de fiar i del país, i que no ens donava tant bon canvi però que ens deixava comptar els bitllets abans de donar-li la pasta. Vam fer els números i, a canvi de 400 USD ens van donar dos feixos de bitllets que semblava que haguéssim atracat un banc. Tota una experiència.

9/12/2010

Primera nit de trekking entre Kalaw i Llac Inle. Nosaltres a dins d'una casa de bambú. A fora queia un xàfec. Conseqüencia, tots els animalons buscaven aixopluc. Estàvem obrint els sacs quan de cop i volta apuntant amb el frontal a la paret, vam descobrir una aranya grossa com la mà. Amb una escombra la vam fer sortir però no va servir de gran cosa perquè totes les seves amigues també s'havien refugiat a dins. Veient que estàvem en inferioritat numèrica, vam decidir resguardar-nos dins les teles mosquiteres.

10/12/2010

Nit al monestir. Els monjos ens van deixar un racó on posar els sacs de dormir i refugiar-nos de la pluja. Quan vam entrar al nostre trosset, vam notar una olor sospitosa que primer no vam identificar. Poc a poc, l'olor es va anar definint com a pudor de pixum. Vam alçar la vista i vam veure el que semblava una letrina al costat d'on ens tocava dormir. Ens vam cagar! Ho vam preguntar a la Toe Toe que, havent parlat amb els monjos, ens va explicar què era aquella pudor: resulta que els monjos tenien un regiment de gats que dormien en aquella construcció tipus letrina i feien les seves necessitats per allà al voltant i per sota del monestir. Conclusió, no hi havia manera d'escapar de la pudor, així que vam aconseguir un encens anti-mosquits que va tapar-la una mica per poder dormir.

16/12/2010

Verano azul per Bagan. Tots amb les bicis llogades de passeig sense marxes, amb cistelleta a davant inclosa i seient amb amortidors. Resulta que en un punt del camí ens vam despistar una miqueta i vam anar camp a través sense adonar-nos que hi havia tot de punxetes pel terra que se'ns van clavar a les rodes. Com que sóc gafe per naturalesa, al cap de 10 minuts la roda del darrere de la meva bicicleta va dir prou i es va petar. Total que ja em teniu pedalant per aquells camins de buda de peu sobre la bici i cansant-me com un ruc, amb la llanta tocant a terra i el Joan petant-se el cul al meu darrere. Per sort, al temple on vam fer cap hi havia un senyor que tenia una paradeta de patates i també arreglava rodes. S'hi va estar més d'una hora i va tapar més de 10 forats!!