Tanquem parèntesi?

Ha arribat el 23 d’abril, Sant Jordi. No és un Sant Jordi qualsevol, si més no per nosaltres dos, ja que avui, enlloc de començar un llibre nou, n’acabarem d’escriure un. Pugem a l’avió, i tot i que hem pujat a molts avions en els darrers mesos, aquest és diferent: aquest ens porta de nou a casa. I és que fa 173 dies que anem amb poca cosa més que una motxilla a l’esquena i una guia a la mà, i hem vist que en aquest temps no ens ha faltat de res. Podríem dir que la motxilla torna si fa no fa com va marxar, però nosaltres venim carregats de coses noves, tantes que algunes encara no les sabem i les anem descobrint dia rere dia. Una fotografia, una estona amb la ment relaxada, una olor, un comentari, petits detalls ens fan desgranar poc a poc aquest concentrat d’experiències que hem acumulat durant sis mesos.

La millor sortida del sol? Angkor Wat. El paisatge més impactant? Bagan. El lloc més estrany? El Salar d’Uyuni. El millor decorat de pel·lícula? El Tongariro. La ciutat més vibrant? Bangkok. El país més complert? Vietnam. Un lloc difícil de pair? Delhi. El paradís? Fiji. On no ens faria res viure? Bariloche. On et sents més petit? Nepal. On hi ha més per fer? Cambodja. La gent més dolça? A Myanmar. El país que més ens ha sorprès? Bolívia. La millor posta de sol? A l’illa de Mana. El cel més estrellat? El d’Opoutere. Un km? L’11600.

I no són només 173 dies de llocs visitats, sinó 173 dies de compartir el temps i les vivències amb persones molt diferents, de procedències i realitats diverses, que s’han creuat en el nostre camí (i nosaltres al seu). De totes elles ens n’enduem una mica cap a casa, perquè ja formen part de nosaltres i sense elles no hagués estat el mateix viatge.

Però hem mantingut un peu a terra en forma de blog. I ha estat gràcies a que vosaltres éreu cada dia a l’altre costat del blog que hem seguit connectats a casa.

Namaskar. Namaste. Korp kun kaan. Txesu tem ba de. Cam on. Awkun charan. Vinaka waka levu. Thank you. Gracias. Gràcies!

L’1 de novembre de 2010 vam obrir un parèntesi. Vam agafar un avió com qui agafa una llibreta en blanc i un bolígraf nou, i ara resulta que ens falten pàgines. Ens adonem que no ha estat només un parèntesi i, per tant, a 23 d’abril de 2011, no podem fer res més que posar uns punts suspensius i veure com continua tot plegat, perquè al cap i a la fi mirant el mapa veiem que falten molts punts per macar.

Mostra Obrimparentesi en un mapa més gran